divendres, 3 de març de 2017

Lehane al BCNegra (amb retard)

Ja han passat unes quantes setmanes de la celebració del festival BCNegra, dedicat a la narrativa de "lladres i serenos", per dir-ho a la manera clàssica, però no havia trobat encara un moment per poder escriure unes poques ratlles per explicar que, per primer cop i després d'anys de seguir el festival via premsa, em vaig colar en una de les sessions del festival. Va ser el divendres 3 de febrer, a la Sala Barts, per escoltar l'escriptor nord-americà Dennis Lehane, que justament havia estat reconegut amb el premi Vázquez Montalbán d'aquesta edició.

A Lehane ja li vaig dedicar un post allà pels inicis d'aquest blog. Llavors acabava de llegir Cualquier otro día, la primera part de la trilogia que ha completat Ese mundo desaparecido, que he llegit darrerament (per acabar de tancar el cercle, també ha coincidit amb l'estrena de l'adaptació de la novel·la "del mig", Vivir de noche, dirigida i protagonitzada per Ben Affleck, que tot i això no he vist). Val a dir, en primer lloc, que és, al meu entendre, que és una trilogia "relativa", ja que el protagonista de la segona i tercera novel·les és un secundari molt secundari de la primera. Gairebé podríem dir que la segona i tercera són un spin off de la primera que, almenys per mí, és la millor de les tres amb diferència. També arran de la visita de Lehane a Barcelona vaig llegir un article de Ramón de España, traductor de les primeres novel·les del nord-americà, que deia que precisament la sèrie dedicada als detectius Kenzie i Gennaro, amb què va arrencar la seva carrera, era superior a la darrera producció de l'escriptor, a qui acusava de patir el mal comú de voler signar "la gran novel·la americana". Potser De España exagerava, però sí que tenia un punt de raó en denunciar com sovint la narrativa més purament de gènere (com eren les històries de la parella de detectius) generalment serà menys valorada per la crítica que aquella amb pretensions.

En tot cas, em feia il·lusió sentir xerrar Lehane en directe i la sessió del BCNegra, en aquest sentit, no em va decebre (a més, vam colar-nos a primera fila, literalment). I això que el format era un pèl estrany. La seva xerrada s'anunciava com "Una mirada crítica a la societat nord-americana", i era compartida amb el mexicà Paco Ignacio Taibo II i moderada pel periodista Antonio Lozano. La veritat és que en cap moment va quedar massa clar el per què de l'aparellament de Taibo II -pel que sembla, un habitual del festival- i Lehane, i el moderador en aquest sentit no hi va contribuir gaire, ja que ràpidament va encarar-ho sobretot com una entrevista al ianqui (i, pel meu gust, centrant-se excessivament en el darrer llibre), mentre el mexicà anava afegint consideracions de forma un pèl anàrquica. I no ho dic com a crítica a Taibo II, ja que la seva interacció amb Lehane va propiciar moments divertits i fins i tot surrealistes, com quan li reclavama que inclogués més mexicans a les seves novel·les ("Mexicans a Boston?", responia Lehane). En tot cas, vaig descobrir un altre personatge i escriptor interessant del que ja he fet alguna lectura.

Lehane, al centre, i Taibo II a la dreta.

Pel que fa al protagonista principal de la xerrada (al cap i a la fi estava anunciat així), es va mostrar menys expansiu que el mexicà però va tirar d'ironia, expressant-se, per cert, en un anglès molt fàcil d'entendre. Lehane va parlar del Boston de la seva infantesa, de la importància de l'experiència sindical en la seva formació vital i també de com veure com, fins i tot al seu veïnat d'origen, els immigrants irlandesos tenien els seus bars en funció dels comtats d'origen li havia deixat clar que el "nosaltres" sempre es confronta a "els altres". Va justificar una de les frases que llença el protagonista d'Ese mundo desaparecido: que entre un gàngster i un banquer l'única diferència és el títol universitari que penja al despatx. Però parlant de Donald Trump també va deixar clar que confiava en el sistema democràtic nord-americà per evitar mals majors.

Respecte la seva obra va ser contundent a l'hora d'afirmar que sobretot fugia dels finals que no fossin conseqüents amb la pròpia història i els personatges. En aquest sentit va recordar que quan la seva dona va acabar de llegir l'esborrany de Mystic River li va dir, horroritzada: "Això es podria titular: 'Tothom hi perd'". I ell va pensar que per fi havia aconseguit el que volia. Lehane, que actualment viu a Los Angeles, també va parlar força sobre la diferència entre escriure novel·les i fer-ho per la televisió (entre d'altres, va escriure alguns guions per "The Wire"). En aquest sentit, va confessar que tot just feia molt poc que, per primer cop, havia escrit un guió que no li retornessin ple de correccions, és a dir, que havia trigat més d'una dècada a aprendre a escriure veritablement per l'audiovisual.

Curiosament, el periodista-moderador no li va fer la pregunta obligada en aquests casos, sobre els projectes més immediats, un cop tancada la semi-trilogia dels Coughlin. N'estarem pendents.

dilluns, 13 de febrer de 2017

Periodisme (de ficció) més enllà de l'exclusiva

La Marta i jo ens hem devorat en un parell de setmanes The Newsroom (2012-14), la sèrie d'Aaron Sorkin sobre l'equip d'un informatiu nocturn de TV. La sèrie va suposar el retorn de Sorkin a la televisió i fins el moment la seva darrera experiència en aquest mitjà, ja que els resultats no van acabar de ser del tot reeixits, com ho prova que tan sols tingués tres temporades (amb un número d'episodis menor cadascuna). Això, juntament amb alguna crítica que m'havia arribat, havien rebaixat les meves expectatives, però el cert és que al final he disfrutat molt la sèrie.

En aquest sentit, són perfectament reconeixibles alguns dels trets característics de The West Wing (El Ala Oeste de la Casa Blanca): el protagonisme coral lligat a la idea que el treball en equip és el que aporta les solucions; els diàlegs ràpids i brillants que mantenen tots els personatges, al límit de la repelència; i una visió idealista de la realitat que mostra, passada pel tamís progre made in USA, amb clara voluntat moralitzant per part de Sorkin. Potser hi ha un major èmfasi en les relacions personals dels protagonistes, la qual cosa justament no juga en favor de la sèrie (la història d'amor de Jim i Carrie es fa carregosa episodi a episodi).

Sembla que moltes de les crítiques a la sèrie es basaven sobretot en la visió idealitzada de la professió periodística. De la mateixa manera que la Casa Blanca de Josiah Bartlet era un compendi de totes les virtuts de la democràcia nord-americana, la redacció del fictici News Night d'ACN és on tot periodista voldria treballar (tot i que no sembla que els redactors i productors de base cobrin massa). Ara bé, com algú ha assenyalat, tota sèrie de ficció "laboral" (advocats, policies, cirurgians plàstics, etc.) acostuma a ser una visió molt idealitzada de la realitat. A més, The Newsroom en cap moment nega que el plantejament dels seus protagonistes és excepcionalment idealista: és a dir, que la manera com funciona l'informatiu que retrata no es correspon a com funcionen la majoria d'informatius en la realitat, sinó la manera que Sorkin creu que haurien de funcionar.

Per tant, sí, Sorkin ens sermoneja, i hi haurà alguns a qui això els molesti. Però en el seu sermó l'encerta detectant molts dels mals que avui afecten el periodisme i en concret els informatius televisius: l'obsessió per ser els primers, per davant del contrast i la contextualització; la banalització de la informació, apostant pels temes "populars"; l'esclavitud de les dades de l'audiència; la neutralitat (quan hi és) entesa com presentar dues opinions contraposades, encara que una d'elles sigui senzillament falsa; l'enganyifa del "periodisme ciutadà" i la submissió a les xarxes socials... Davant tot això, el plantejament dels protagonistes és molt senzill: fer un informatiu en què el principal criteri és el de servei públic per una societat que ha de funcionar democràticament. Idealistes? Sí, clar, la seva referència és Don Quixot.

Jeff Daniels va guanyar un merescut Emmy pel seu paper de Will McAvoy, l'anchorman de l'informatiu de la sèrie.

Hi ha un aspecte que m'ha interessat especialment de la reivindicació del bon periodisme que fa Sorkin. Generalment quan pensem en històries de "gran periodisme" pensem sobretot en reporters capaços d'aconseguir una gran història amagada, a vegades fins i tot en contra del seu mitjà. És el model de Woodward i Bernstein o de l'equip Spotlight de la peli del mateix nom. El gran triomf del periodisme, doncs, és l'exclusiva, el desenmascarament d'una veritat oculta. The Newsroom, però, no va per aquí. En les tres temporades amb prou feines els veiem emetre una gran exclusiva, i finalment resulta errònia (no podia ser d'altra manera: una de les gràcies de la sèrie és que, a diferència de The West Wing, mira d'adaptar-se al màxim al món "real" que els espectadors han viscut, de manera que es cobreixen esdeveniments com la mort de Bin Laden, l'atemptat de la marató de Boston o la campanya presidencial de 2012).

Per tant, quin és el mèrit d'aquests periodistes si no aconsegueixen gaires exclusives (i quan les aconsegueixen són un fiasco)? El primer mèrit es refereix a la funció coneguda com gatekeeper: seleccionar aquelles informacions que realment són importants per a l'espectador, en aquest cas no atenent als seus gustos sinó a les seves necessitats. Dit així pot sonar snob, però avui en dia, amb l'allau d'informació a què estem tots sotmesos, em sembla més vital que mai. El segon mèrit està en la manera de presentar la informació seleccionada, mirant d'aportar la màxima claredat i context. Moltes "històries" les recullen tots els informatius o mitjans: la manera d'explicar-les és el que marca la diferència. Tot plegat és menys cridaner que aconseguir una exclusiva, però potser més difícil i tot.

En definitiva, en aquests temps en què teòricament tenim tot el coneixement possible a un parell de clicks, The Newsroom reivindica el periodisme clàssic i, en concret, el "producte" periodístic, sigui -en aquest cas- un informatiu de nit, com ho podria ser un diari de paper: un producte que mira d'oferir al consumidor allò més rellevant que s'ha produit des de l'edició anterior del mateix. Reivindica el periodisme, reivindica el producte periodístic, reivindica -per sobre de l'exclusiva- l'edició periodística, i reivindica -per sobre del periodista individual- la "redacció". No per res el veritable heroi de la història, com es posa de manifest en el darrer capítol, no és el presentador carismàtic, ni l'editora-productora revolucionària, ni cap redactor o reporter, sinó el cap d'informatius de la cadena que decideix que encara és possible fer bé un noticiari televisiu.

I, donat que la sèrie va acabar fa anys, un es queda amb ganes de saber com hauria reaccionat Will McAvoy -votant republicà i alhora assot del Tea Party- davant l'huracà Trump.

dimecres, 11 de gener de 2017

Periodisme (del de veritat) a la carretera

De sobte, tothom demanava una explicació de la victòria de Trump, i no pocs s'atrevien a donar-ne la seva. Fins i tot aquest blog, humilment, va provar d'argumentar una explicació en termes músico-cultural-identitaris, partint de Randy Newman. Doncs bé, si sou dels que encara us turmenta la victòria del multimilionari pocasolta (per dir-ho finament), val la pena que us llegiu Off The Road. Miedo, asco y esperanza en América, el darrer llibre del periodista britànic Andy Robinson. Vagi per davant: no es tracta d'un text oportunista, ja que va ser publicat quan Trump encara ni tan sols era el candidat republicà oficial, i tampoc és un llibre dedicat a Trump -tot i que n'hi ha referències aquí i allà-. En canvi, sí que ofereix un retrat sobre la realitat dels EUA, els seus conflictes i problemàtiques, que poden ajudar a entendre el resultat electoral. I, en tot cas, l'interès del llibre va molt més enllà de la trumpologia...

Fins i tot qui pensi "i a mi què se'm refot el que passi als EUA" faria bé de canviar d'opinió i llegir el llibre atentament, ja que com Robinson s'encarrega sovint de recordar-nos, moltes de les "novetats" ianquis acaben esdevenint globals. I alguns dels mals que actualment pateix Barcelona es van avançar a ciutats com Las Vegas o Miami. Aquestes són algunes de les ciutats que Robinson visita al llarg del llibre, juntament amb Detroit, San Francisco, Ferguson o Nova York, per parlar de qüestions com la desertització, els salaris precaris, la comercialització de la gestió de la immigració, la gentrificació dels centres de les ciutats o la divisió racial. Un panorama força desolador.

Robinson és un freelance que, entre d'altres mitjans, col·labora habitualment amb La Vanguardia. De fet, Robinson és una de les millors coartades "progres" que tenim els lectors del diari del Grup Godó: fins i tot David Fernández va reconèixer en una entrevista que alguns dels textos que Robinson publicava al rotatiu barceloní mainstream per excel·lència també podrien aparèixer a l'alternatiu La directa. Poca broma, doncs. Si el periodisme ha de ser sempre crític (i ho hauria de ser), Robinson és un bon exemple. Com a freelance, la sensació és que Robinson treballa sobre els temes que l'interessen, a nivell mundial: avui sóc aquí i demà allà, entrevistant experts i la gent del carrer per enviar cròniques ben treballades. Vaja, que fa molta ràbia perquè la seva feina és la que, aparentment, molts periodistes voldríem tenir. I dic aparentment perquè estic segur que darrera aquesta imatge glamourosa s'amaguen moltes misèries en el dia a dia. Al cap i a la fi, freelance és una altra manera de dir autònom.


En tot cas, Off The Road -que es llegeix gairbé d'una tirada- és un bon exemple de periodisme, d'aquest periodisme que se'ns mor, que desapareix. Del reporter que hi va, veu, pregunta i escriu. I si el llibre és en ell mateix una lliçó pràctica de periodisme, també hi ha, aquí i allà, algunes interessant reflexions sobre la pròpia professió. Com quan, a Ferguson, apunta que era la presència de les televisions en directe la que feia que en bona mesura els disturbis racials continuessin. Però no tot és crítica fàcil a les grans corporacions. Robinson també es permet un moment d'autocrítica cínica quan comenta, davant el testimoni d'un antic saxofonista de la Motown en la decrèpita Detroit actual: "En algún momento noté lágrimas emanando de mis gélidos interiores de reportero. Pronto me recompondría pensando en la página entera, tal vez incluso con una foto en portada, que el periódico tendría que darme para un reportaje con tanto interés humano."

I, sobre el futur de la professió, una divertida però preocupant reflexió. A Silicon Valley, Robinson parla investiga sobre les noves capacitats dels ordinadors de crear a partir d'algoritmes, però en el fons el que li preocupa és si, en definitiva, els ordinadors podran acabar escribint reportatges i deixant-lo sense feina. Un dels experts li diu que poden fer retocs i millores en els textos, i fins i tot alguns de senzills, però que mentre escrigui articles complexos no ha de patir perquè l'ordinador el pugui substituir. "Fue un momento de alivio profundo pero efímero. Empecé a pensar en las últimas tendencias del periodismo sensacionalista: textos cortos, refritos de otros periódicos, ideas banales, un lenguaje infantil, textos sin sentido. Aunque el periodismo inteligente estuviera fuera del alcance del robot, ¿qué jefe de sección pedía ya periodismo inteligente?" Glups!

dimarts, 27 de desembre de 2016

Roma, veure i viure

Cada cop tinc més clar que hi ha dues maneres bàsiques de viatjar. La primera està dominada pel "veure" i posa l'èmfasi en visitar aquells highlights irrenunciables per fer-s'hi la foto i tenir constància, per tant, que un hi ha estat. La segona forma de viatjar és la del "viure", i aquí no és tan important quins o quants monuments i espais singulars s'ha visitat, com les experiències viscudes. Que un viatge posi més èmfasi en el "viure" o en el "veure" depén de la destinació, en primer lloc, però també de qüestions com la durada, el format del viatge, si un coneix "nadius", etc. Així, les vacances d'aquest estiu al Marroc -quinze dies- van ser clarament un viatge de "viure". Fins i tot la meva estada d'una setmana fa dos anys a Nova York va poder mantenir un cert equilibri entre el "veure" i el "viure".

El darrer pont de la Constitució vam fer una escapada, llargament planejada a Roma, ciutat a la què jo encara no hi havia estat mai. Amb un programa força apretat, si fa no fa vam complir amb totes les visites obligatòries: el Coliseu, el Fòrum, el Trastevere, el Vaticà, esglésies i places diverses (l'únic element fora del programa més massiu va ser una visita als estudis de cinema de Cinecittà, força interessant)... Si hi afegim una presència massiva de turistes catalans i/o espanyols i la gran pressió exercida sobre els mateixos per guies, venedors ambulants i cantamanyanes en general la sensació de "fer el guiri" va ser gairebé total. Segurament tampoc va ajudar l'època de l'any, que potser no sigui la millor per visitar una ciutat mediterrània.

El Fòrum de Cinecittà és de cartró pedra, però al de veritat hi ha tants turistes que un potser encara té més sensació de parc temàtic.

Tot plegat em va deixar amb una sensació ambivalent. Em va agradar Roma? Sí, és clar. A qui no li podria agradar? Però em va faltar alguna cosa... Un amic provocador deia que era perquè Roma no té ànima, però estic convençut que és justament el contrari, que té molta ànima però no vaig saber trobar-la. Cosa més frustrant en un país amb una cultura i una llengua accessibles per a nosaltres (no és com estar "lost in translation" al Japó). En aquest sentit, potser el capítol "experiencial" que va quedar més satisfet va ser el gastronòmic, gràcies a diversos locals que li havien recomanat a la Marta, on vam deglutir amb fruïció excel·lent pasta (bucatini alla gricia), alguna carn singular (saltimboca alla romana) i curiosos entrants (olive ascolane, suppli di riso o fiori di zucca). I uns meravellosos cannoli menjats al carrer a prop de piazza Spagna.

Per tant, podríem dir que he vist Roma, però em queda pendent de "viure-la". Amb sort, en el futur...

divendres, 2 de desembre de 2016

Curiositats marroquines (I): els "herculanos" de Tànger

El viatge d'aquest estiu al Marroc va servir per confirmar que el futbol probablement sigui el més semblant a un llenguatge universal masculí. Al Marroc -o almenys al nord del país, per on ens vam moure- la sensació és que "La Liga" se segueix pràcticament tant com el futbol local, i són moltíssims els cafès o altres establiments decorats amb l'escut dels Barça o el Madrid, o de tots dos. Però també vam mantenir un petit contacte amb el futbol local.

Va ser dins la medina de Tànger que ens vam topar amb un graffiti prou espectacular que deia "Curva loca. Herculanos", amb un escut i les inicials IRT al centre que feien tota la pinta de ser el d'un equip de futbol. El mateix dia, però tornats a Assilah, on dormíem, un altre graffiti, també a la medina, amb el mateix escut i la llegenda "Herculanos d'Assilah". Però qui eren aquests "herculanos", escrit així, en castellà? Perquè d'"herculanos" al món del futbol jo només en coneixia els seguidors de l'Hércules d'Alacant.

Pintada a la medina de Tànger. 

Buscant per internet vaig trobar que l'IRT era l'Ittihad Riadi Tanger (literalment, Unió Esportiva de Tànger), club creat el 1983 a partir de la fusió de diversos clubs locals. I els "herculanos", els seus ultres. La referència a Hèrcules (o Heracles) té la seva lògica donat que suposadament el semidéu grec va ser qui va separar Àfrica i la península ibèrica per l'estret de Gibraltar. I ben a prop de Tànger hi ha la cova d'Hèrcules, on se suposa que va dormir abans de robar les pomes del Jardí de les Espèrides. Sembla que de fet ja hi va haver un Hércules de Tànger que va jugar a la lliga espanyola durant els anys del Protectorat.

Com que, estant a Assilah, vam tenir la sort de poder relacionar-nos amb una família local, això ens va donar informació de primera mà, ja que un dels fills era ell mateix un "herculano". El Hosni ens va explicar que ocupaven una de les corbes de l'estadi (l'anomenada "Curva loca") i destacaven per l'animació i els càntics que aportaven als partits, especialment el "derbi del Nord" contra el Tetuan. I ràpidament ens va ensenyar a youtube un dels himnes que coregen als partits, una curiosa combinació d'àrab amb incrustacions d'un castellà que a voltes sembla italià:



Com haureu vist / sentit, la lletra, si més no la part en castellà, no té desperdici, referències al tiqui-taca incloses. Però si us sembla que sona inofensiva, espereu a veure com rugeix l'estadi en aquest altre clip:



La veritat és que és interessant l'ús del castellà per part d'aquests "herculanos". De fet, en general, la sensació era que el castellà tenia força presència en tot l'antic Protectorat espanyol: al cap i a la fi, els més grans van anar a l'escola en castellà. Més enllà de l'herència del passat colonial, la pervivència del castellà al nord del Marroc segurament avui en dia té més a veure amb els fluxes a banda i banda de l'estret (turisme i immigració) i la mateixa proximitat geogràfica (que garanteix la recepció de les televisions espanyoles). Però, a més, en un país que -com tots- té les seves rivalitats i divisions internes, el cas dels "herculanos" també apunta curiosament a un valor del castellà com a element diferencial d'identitat del nord respecte del sud.

dilluns, 21 de novembre de 2016

Donald Trump, Randy Newman i els 'rednecks'

El triomf de Donald Trump a les eleccions presidencials nord-americanes ha sacsejat periodistes, politòlegs, tertulians i, aquest cop sí, al simple ciutadà. Tothom es fa la mateixa pregunta: com és possible? Com és possible que un individu ric, hortera, masclista, racista, mentider i mal pentinat hagi aconseguit prou vots com per guanyar l'elecció? Després de les primeres reaccions d'incredulitat, a mida que passen els dies han anat apareixent aportacions interessants que ajudin a respondre la pregunta. Evidentment, no hi ha una sola resposta, perquè és una qüestió complexa. La vida és complexa.

Si mirem d'extrapolar la victòria de Trump al nostre entorn més immediat, això donaria lloc a diverses lectures. En primer lloc, hi ha en el vot a Trump molta por a allò que ha de venir (sobretot de fora), a un futur desconegut, al canvi social, i aquí el paralel·lisme és amb el vot al PP (paral·lelisme clar si prenem com a referència qüestions com l'edat, nivell d'educació, o entorn rural vs urbà). Però al mateix temps, hi ha també un vot Trump que és antiestablishment, que és un cop de puny damunt la taula, i que vol criticar les elits (per molt que el propi Trump en formi part) i la classe política en general. En aquest cas, vindria a dir un "no nos representan" que l'emparentaria amb Podemos. I finalment hi ha també un vot a Trump té a veure amb un moviment també global de recuperació del poder a nivells locals i que, fins a cert punt, podríem emparentar amb el procés català. I no estic dient, de cap manera, que Rajoy, Iglesias o Puigdemont siguin Trump. Complicat, tot plegat? Sí, clar.

La cosa encara es complica més per a nosaltres, els europeus, que sempre ens mirem els nord-americans amb una cert sentiment de superioritat. Ja se sap que els gringos són superficials, infantils i cridaners. Res a veure amb la nostra sofisticació. Aquesta sensació de superioritat (i per tant, dificultat per entendre) té molt a veure també amb que tendim a privilegiar, en el retrat que fem dels EUA, les visions d'aquells pocs nord-americans que considerem "nostres", de Noam Chomsky a Woody Allen, arribant com a molt a Bruce Springsteen. I és aquí on penso que la meva humil aportació a la trumpologia pot ser vàlida, perquè proposa escoltar menys a Chomsky i més a Randy Newman. És a dir, qui vulgui entendre per què ha guanyat Trump (o per què ha perdut Hillary), farà d'escoltar amb atenció la cançó "Rednecks". Patapam!

Randy Newman ha guanyat sis Grammys, tres Emmys i dos Òscars, però potser les seves dues cançons més recordades avui en dia siguin "You can leave your hat on" (sí, la de l'striptease de Kim Basinger) i "You've got a friend in me" (l'himne a l'amistat de "Toy Story"). Dues cançons que no permeten fer-se la idea de la profunditat del catàleg de Newman, i que tampoc no llueixen gaire una de les característiques principals del Newman lletrista: la seva mordacitat.

Randy Newman en l'època que va editar "Good Old Boys"

El 1974, Newman va editar el seu cinquè àlbum, titulat Good Old Boys, i que venia a ser la seva crítica / homenatge al Sud dels EUA. Crítica perquè Newman, nascut a Los Angeles i d'origen jueu, era òbviament crític amb la realitat d'aquesta part del seu país. Però alhora homenatge perquè havia passat bona part de la seva infantesa a Nova Orleans, i sentia simpatia -o si més no empatitzava- amb aquesta part del país, sovint oblidada, sovint marginada. Aquesta dualitat quedava clara ja des de la cançó que obria el disc, "Rednecks". "Rednecks" (literalment, "colls vermells") és una de denominacions, més aviat despectives, per referir-se als "paletos", als blancs de classe baixa, rurals, dels EUA.

Doncs bé, "Rednecks" (aquí en teniu tota la lletra) és, aparentment, un himne en primera persona que exalta aquesta realitat. "Som rednecks, som rednecks", canta orgullosament Newman en la tornada de la cançó, que, atenció, tot seguit especifica: "no sabem distingir el nostre cul d'un forat al terra". I conclou: "Som rednecks i mantenim als negres sota." De fet, fa servir niggers, terme tabú i denigrant. No cal, doncs, ser gaire espavilat per adonar-se que en realitat Newman està criticant aquesta realitat. De fet, la cançó recull alguns dels tòpics sobre els rednecks: des de l'accent peculiar, al fet de passar la vida "emborratxant-se cada cap de setmana a la barbacoa" o el fet que ni tan sols passar per la universitat els canvia ("hi van entrar tontos, i en van sortir també tontos").

Però la cosa canvia després en la segona part de la cançó: "Aquí sota som massa ignorants per adonar-nos / que el Nord ha alliberat el nigger." I a partir d'aquí, va esmentant alguns dels guetos de les grans ciutats on el negre "és lliure perquè el posin en una gàbia". La conclusió: "Els estan aplegant de molts quilòmetres a la rodona / mantenint els negres sota." És a dir, que la situació real dels negres al Nord liberal no és gaire diferent a la del Sud racista. Que els ianquis (i ho podem fer extensiu als liberals, en terminologia americana, o els progres, en la nostra), en definitiva, són hipòcrites. Que per ells és més fàcil criticar els (evidents) defectes dels altres, que solucionar de veritat els problemes.



De fet la introducció a la cançó descriu literalment l'incident que va provocar que Randy Newman l'escrivís: el governador de Georgia, Lester Maddox -personatge sinistre i racista- havia estat convidat per ser entrevistat en un talk show televisiu, però a l'hora de la veritat el presentador i la resta de convidats simplement van dedicar-se a burlar-se'n, sense ni tan sols donar-li opció de rèplica. A Randy Newman -per molt que odiés el que representava Maddox- no li va fer gràcia que el tractessin així en públic. Al cap i a la fi, milions de persones l'havien escollit governador. I a ells també se'ls estava insultant.

Tot i que han passat més de 40 anys des que Newman va escriure i enregistrar la cançó, la imatge mainstream dels rednecks com uns intolerants ignorants continua ben present. No puc estendre'm sobre aquesta qüestió, però sí us recomano aquest interessantíssim article d'Antoni Trobat sobre la dreta nord-americana -publicat abans de la victòria de Trump però, d'alguna mena, avançant-la- que, entre d'altres, aborda aquesta qüestió. I inclou una cita contundent d'un "periodista espanyol" que, malauradament, no identifica: "En un país on l'escarni i l'insult a les minories ètniques és immediatament censurat, fer-ho amb els 'rednecks' és quasi benvist." I encara un altre article de Sarah Smarsh en què denuncia com els mitjans "liberals" (és a dir, progres) s'han quedat en el tòpic de descriure els potencials votants de Trump com white trash (Tots dos articles em van arribar via Roger Vilalta i immediatament em van remetre a Randy Newman).

És clar: continuen vigents els prejudicis i també la sensació -per part de qui els pateix- que molts progres en tenen prou amb la sensació de superioritat que els proporcionen els mateixos prejudicis, de manera que, a l'hora de la veritat, fan ben poc per corregir allò que suposadament critiquen (la desigualtat, la pobresa o el mateix racisme). Saber que hi ha uns altres que són uns veritables fatxes sempre és tranquilitzador per les nostres consciències.

Un dels milions de memes apareguts els darrers mesos enfotent-se dels votants de Trump... abans que guanyés les eleccions. 

De fet, molt possiblement Hillary va perdre les eleccions el dia que va dir la meitat dels seguidors de Trump se'ls havia de posar "a la cistella dels deplorables". És cert que després va afegir que l'altra meitat venien a ser bona gent prou que se sentia prou desesperada com per aferrar-se a un discurs demagògic, però en definitiva no deixava d'acusar-los igualment de ser uns pobres ignorants. És probable que, en sentir això, més d'un d'aquests rednecks, potencial votant de Trump, es demanés si en el fons el que pensava Hillary era que tots ells -els pobres blancs del sud- eren "deplorables". I molt probablement això el devia fer decidir el seu suport actiu a Trump.

Potser Hillary i l'star system liberal haurien d'haver escoltat "Rednecks" de Randy Newman a l'hora d'enfocar la seva campanya contra Trump. Perquè el compositor i cantant també la va encertar a l'hora d'entendre que les crítiques, i més encara les burles, no sempre destrueixen aquesta mena de personatges sinó que, al contrari, els poden reforçar. Segur que, sentint des de Robert de Niro a Lady Gaga criticar Trump, més d'un redneck ha pensat el mateix que diu el protagonista de la cançó de Newman davant les burles a Lester Maddox: "Bé, potser és un imbècil, però és el nostre imbècil. / I si es pensen que són millors que ell, estan equivocats."

divendres, 9 de setembre de 2016

La vida de Rod l'afortunat

La lògica romàntica indica que, quan un viatja, hauria de llegir llibres relacionats amb les terres que visita, per fusionar els dos plaers. A l'hora de la veritat, però, no sempre és així. Per exemple, en el meu periple pel nord del Marroc d'aquest estiu, que vaig explicar en el darrer post, vaig estar llegint un llibre a priori tan poc adequat com l'autobiografia de Rod Stewart.

Defensar l'interès d'una lectura com aquesta a la gent de la meva generació -no diguem als més joves- segurament seria difícil. Al cap i a la fi, jo mateix vaig conèixer Rod als anys 80 a través de cançons horribles com "Every beat of my heart" (power ballad amb gaites escocesses) i el veia com el típic veterà que mirava de mantenir-se adaptat als nous temps amb resultats sovint vergonyants (com el seu amic Elton John). Per això, quan vaig llegir per primer cop la famosa definició que en va fer Greil Marcus ("Poques vegades un cantant ha tingut un talent tant ple i únic com Rod Stewart; poques vegades algú ha traït el seu talent tant completament") el que vam sorprendre era sentir que, de fet, hagués tingut mai talent.

I, efectivament, Rod Stewart va ser un dels grans. Tothom coincideix que ho va ser durant la primera meitat dels 70, quan de fet gaudia d'una doble carrera. D'una banda, era el cantant dels Faces, els germans petits -però infinitament més autèntics, gamberros i adorables- dels Rolling Stones. De l'altra, els seus discos en solitari per Mercury eren una estranya fusió de rock, soul i folk. En aquella època, Rod era un excel·lent intèrpret de repertoris aliens i un ocasional però molt efectiu compositor. Una mostra en el següent vídeo, interpretant al "Top of the Pops" un dels seus primers èxits en solitari, però amb els altres Faces de banda d'acompanyament (i repassant la lletra en un full imprès).



També hi ha cert consens que la cosa va canviar quan Rod -reconegut garrepa- va decidir instal·lar-se als Estats Units per estalviar-se impostos. I és cert que a partir d'Atlantic Crossing (75) Rod encara editava algunes grans cançons, però el seu so havia perdut la rusticitat que el feia tan atractiu. La confirmació de la traició va arribar amb el superèxit "Da ya think I'm sexy". Val a dir que, tot i que puc entendre la reacció que va suscitar llavors, amb la distància del temps em sembla un temasso, i una de les millors mostres del subgènere disco-rock, en el que hi va caure pràcticament tothom (els Stones, els Beach Boys... fins i tot Grateful Dead!). En tot cas, durant els 80s Rod va mantenir un nivell important d'èxit comercial si bé artísticament era intranscendent, i durant els 90s pràcticament va desaparèixer. El nou mil·leni la cosa va ser encara pitjor, ja que va aconseguir les seves màximes vendes amb una sèrie de discos dedicats al cançoner nord-americà clàssic (Gershwin, Porter...) francament odiosos. El punt més baix va ser editar un disc de nadales. En els darrers anys, però, Rod s'ha redimit una mica amb l'edició d'un inesperat disc de temes propis (Time) que representava un cert retorn a les arrels.

Rod i la seva autobiografia, titulada, precisament, "Rod. The Authobiography". 

Va ser justament en aquest moment àlgid -quan Rod per fi va poder combinar l'èxit comercial, una recuperació del respect crític i estabilitat en allò personal-, que va publicar la seva autobiografia. Com és lògic, repassa els moments més importants de la seva carrera, tot i que en aquest sentit no hi ha grans revelacions. Fent honor al personatge, es tracta d'un text amable, en el què hi ha nombroses mostres d'agraïment als qui li van donar les primeres oportunitats (Long John Baldry), d'estimació cap als col·legues més pròxims (Ronnie Wood) i pràcticament cap retret o voluntat de polemitzar, i sí elogis, cap a aquells amb qui en algun moment va topar (Jeff Beck o Ronnie Lane -que mereix alguna entrada en aquest blog). És clar que ser, en definitiva, el triomfador de la història permet ser generós.

No tot és música en la seva autobiografia. Rod dedica capítols a les seves passions -els cotxes, el futbol o les maquetes de trens-, al seu cabell i, per suposat, a la seva intesa i complicada vida amorosa. De fet, a mida que avança el llibre, el relat adopta un to de culebrot glamurós, amb la successió de diferents dones / mullers, totes models, rosses i cada cop amb més diferència d'edat respecte el protagonista, que, immadur, sempre acaba enganyant amb la següent candidata. Tot, en un entorn de luxe i despesa absurda. Que, malgrat això, acabem el llibre sense odiar l'autor ni considerar-lo un imbècil total es deu, crec jo, a dos factors: que Rod -o el seu negre- adopta en molts moments un to autoparòdic que el fa més pròxim -gairebé convencent-nos que malgrat les models, els cotxes esportius i les mansions a LA continua sent "un de nosaltres"-, i que a més no té cap problema en admetre que, al marge del seu talent, ha estat, sobretot, una persona absolutament afortunada.