"Punto Pelota": fi de cicle (de moment)

Un dels efectes colaterals, sens dubte beneficiós, de la victòria del Barça a la Lliga és que segurament aconseguiré desenganxar-me a "Punto Pelota", el programa de debat futbolero d'Intereconomía. Ho reconec: no recordo ben bé com hi vaig arribar, però m'hi he anat enganxant progressivament des de mitjans de temporada, amb el consegüent sacrifici d'hores de son, lectura o simplement d'un consum televisiu alternatiu. Per algú que, com jo, sempre ha pensat que el periodisme esportiu sovint pecava per excés de passió, descobrir un món habitat per personatges permanentment instal·lats en l'excés, com els Ronceros, Siros, Hermels o -perquè quedi clar que no només és un problema de colors- CarmeBarcelós, ha estat fascinant.

Val a dir que el personatge per mí més incomprensible de tot aquest "teatrillo" és el francès Frédéric Hermel, suposat corresponsal de L'Equipe a Madrid. Em resulta fàcil entendre a Roncero, per exemple, que no deixa de ser un hooligan com els que hi ha arreu. A TV3 també en trobaríem, per exemple. Però a què dimonis li ve al tal Hermel la fal·lera madridista i, sobretot, l'antibarcelonisme que el va fer pronosticar un "fin de ciclo" que no s'ha vist per enlloc? Es pot ser periodista d'un mitjà suposadament objectiu en la disputa Madrid-Barça i lluir una manca de criteri gran gran?

Hermel, cantant l'himne del Barça.

Que consti que si m'he mirat el programa no ha estat (únicament) per massoquisme, a l'estil dels que s'escoltaven Jiménez Losantos, cosa que jo mai vaig fer. Entre tanta cridòria argumentada, al programa hi ha tertulians dignes de ser escoltats, com el Lobo Carrasco o Elías Israel. El presentador, Josep Pedrerol, condueix el programa amb habilitat, la qual cosa vol dir que tant introdueix unes necessàries dosis de sensatesa com és el primer a atiar el foc de la polèmica, si creu que és necessari. Perquè, en definitiva, "Punto Pelota" és espectacle, molt més que periodisme. I, si acceptem aquesta premisa, ens ho podem passar molt bé mirant-lo. Ara, acabada la Lliga, prefereixo quedar-me amb la imatge de l'esmentat Frédéric Hermel complint la promesa de cantar de posar-se la samarreta del Barça i cantar l'himne blaugrana si l'equip barceloní guanyava algun títol (ho podeu veure aquí: http://www.youtube.com/watch?v=X3tiBZsckeE). És el moment ideal per deixar de mirar "Punto Pelota", amb la satisfacció d'haver viscut un moment molt desitjat...

Tot i això, el seguiment força habitual del programa aquests darrers mesos m'ha fet constatar que el problema de "Punto Pelota" no és que sigui madridista, o proReal Madrid... Al cap i a la fi, és de llarg el programa més plural d'una cadena que es caracteritza pel pensament únic. El problema és que és un programa incapaç de deslliurar-se del fet que està fet a Madrid. Quan parla o fins i tot lloa el Barça, ho fa des d'una perspectiva clarament madrilenya: el Barça sí té un estil de joc i el Madrid no; Guardiola és molt millor que Pellegrini; com afectarà la trajectòria del Barça a la Champions a les opcions del Madrid a la Lliga?... Tot, tot és analitzat des de la perspectiva de la "capital". Això no tindria cap mena d'importància si no fos perquè, suposadament, és un programa "nacional", que s'adreça a tots els ciutadans espanyols. De manera que "Punto Pelota", al meu entendre, acaba reflectint perfectament un dels grans problemes que té Espanya, si és que encara és viable com a projecte comú: que els mitjans expliquen el país des d'una perspectiva exclusivament madrilenya. I, per tant, s'equivoquen.