dimarts, 29 de juny del 2010

Azkena (III): caurà una forta pluja

Encara que amb un dia de retard, tanco la meva crònica de l'Azkena Rock. La tercera jornada (la de dissabte), va tornar a començar al migdia, a la plaça Vírgen de las Nieves. Hi actuava El Vez, l'Elvis chicano. Ja l'havia vist el dia abans, però la Marta -que havia arribat de matinada- no, o sigui que allà hi vam ser. En un format de més proximitat, El Vez va poder lluir encara més els seus components còmics i interactuar amb el públic, fins i tot amb els que l'observaven des dels balcons pròxims. Això sí, es va passar tota l'actuació referint-se a la ciutat com "Victòria".


El Vez i les seves Elvettes

Ja al festival pròpiament dit, vam arribar mentre actuaven The Cubical, una jove banda de r&b prou interessant. Després, Robert Gordon & The Band They Could'nt Hang, entretinguts, tot i que per moments allò va semblar una trobada d'amigotes (inclosos Chris Spedding a la guitarra i l'Stray Cats Slim Jim Phantom a la bateria) no massa assajada. La del NRBQ va ser, potser, l'actuació més desconcertant del festival. A veure, em va agradar molt, les cançons eren bones i les interpretacions també, però en molts moments estava més pendent de què feia Terry Adams, teclista i diria que únic membre fundador que es manté al grup, amb els seus cabells despentinats i aspecte desmanegat, que li conferien un aire de científic boig. Ara es treia l'americana, però només a mitges, ara s'aixecava i anava a parlar amb un dels tècnics, de sobte el teclat semblava no funcionar-li... tot això, enmig d'una cançó. Tot i això, imprescindible aconseguir algun recopilatori d'aquesta banda veterana.

Arribava el plat fort del dia, l'actuació de Bob Dylan. Mai havia vist un concert de Dylan, que em sembla imprescindible com a compositor i no tant com a intèrpret. Ja sabia que els concerts de Dylan no sempre són plat per tothom, que va tant a la seva que un pot sortir-ne decebut, o simplement perplexe. Tot i això, les crítiques del concert d'un parell de dies abans a Barcelona eren superlatives i parlaven d'un Dylan rocker, que havia retrobat el gust per la guitarra. Fos com fos, a Vitòria la meva primera impressió no va ser gaire positiva. El repertori era incontestable: va arrencar amb "Rainy day women", "Don't think twice, it's allright" (una de les meves favorites), "Memphis Blues Again" i "Just like a woman", perquè us en féu una idea. Però no m'acabava d'agradar. Està clar que Dylan mai ha estat un prodigi vocal, però és que ara fa que Sabina sembli Carusso. I aquelles versions... Com poc treballades, flonges...


Dylan, l'home de negre

A mesura que avançava el concert -i a mesura, curiosament, que introduïa temes que jo no coneixia, probablement del darrer disc-, m'hi vaig anar trobant més ficat dins. També em va semblar que encaixava millor les cançons més pròximes al blues que les melòdiques. "Highway 61" va sonar, aquesta sí, contundent, forta. I va tancar amb un "Ballad of a thin man" que sí em va emocionar. Aplaudiments i, després d'una estona, Dylan i la banda compareixen per un "Like a rolling stone" que sí va semblar una concessió a les ganes de karaoke del públic. Sigui com sigui, balanç positiu i una "llegenda" menys en la llista de pendents.

Temps per recuperar forces i sopar alguna cosa mentre tocava un grup pseudopunk-pseudoprovocador que no em va semblar gaire interessant. Vam aprofitar per agafar un bon lloc pel següent concert, un dels que em feia més il·lusió: Chris Isaak. I, només cinc minuts abans de començar, arrenca a ploure. Confiàvem en que seria només un moment, però el cert és que vam passar-nos tot el concert -que no va ser curt- sota la pluja, protegits sota un mapa de Vitòria i el que vam trobar. Va valer la pena, però. Jo m'ho vaig passar pipa. Tot i que associem Chris Isaak amb cançons més aviat melangioses, el tio és un catxondo mental i en directe resulta tot un entertainer de la vella escola, com un Sinatra amb un rat pack format pels músics que ja fa anys que l'acompanyen, i amb els quals hi ha una complicitat evident. De manera que tot s'ofereix en les dosis correctes: un parell de cançons més mogudes, ara un gag, després un interludi acústic, ara una versió d'un clàssic de referència (van caure "Love me tender" i "Pretty woman") i, també, alguns moments de genuïna emoció, com ara "Forever blue". Tot perfectament engreixat, funcionant a la perfecció i deixant, també, espais per a la improvisació. O potser són tan bons que ho van saber fer veure, els cabrons.


Chris Isaak, disfrutant de la feina

Ja sense pluja, un darrer concert, The Hives. Contundents, enèrgics i eficaços, tot un show en directe, amb un frontman comunicatiu, que només perdia efectivitat després que es comprovés que les cançons, una darrera l'altra, eren més o menys totes la mateixa.

Conclusió general: em va agradar molt, l'Azkena. Espero tornar-hi.