dijous, 30 de setembre del 2010

This is the end...

S'han acabat, fa uns dies, les festes de Santa Tecla. Unes festes que, tal i com havia advertit amb clarividència en el meu post anterior, es van fer massa llargues. Personalment, el meu darrer acte de les festes van ser els pilars caminant de la Mercè. El meu cos jo no podia assumir més Santa Tecla. És cert que, a més, vaig passar les festes molt condicionat per un refredat que no acabava de marxar mai i per les obligacions laborals, inoportuns desplaçaments a Barcelona inclosos. Però, almenys jo, ho tinc clar: les festes no es poden allargar per darrera.

S'acaba Santa Tecla i, conseqüentment, s'acaba l'estiu. A la major part de la resta del món, l'estiu ha acabat abans, amb l'arribada del setembre, el curs escolar i -com diria el Dani Revenga- el retorn de les col·leccions en fascicles als quioscos. Però a Tarragona, no. A Tarragona l'estiu s'allarga fins Santa Tecla. Tenim més estiu. Ara bé, el final, quan arriba, és abrupte, implacable. La ciutat, en cert sentit, mor. I, a diferència del que ha passat amb Santa Tecla, l'estiu se m'ha fet curt. Diria que cada any se'm fa més curt.

S'acaba Santa Tecla. S'acaba l'estiu. S'acaba la legislatura i, amb ella, segurament, set anys d'experiment tripartit. Fins i tot s'acaben, en pocs minuts, les entrades del Concurs de Castells (per cert, dada freak: les places per la missa que el Papa oficiarà a la Sagrada Família (6.500) són pràcticament les mateixes que les disponibles a la plaça de braus / TAP). I, també, sensació de final d'etapa (o parèntesi) d'un projecte lúdico-personal. Però, d'això, ja en parlarem un altre dia, potser.

divendres, 17 de setembre del 2010

Santa Tecla 2010: administrar amb moderació

Analitzant el programa de les festes de Santa Tecla que arrenquen avui hi he trobat a faltar un element, al meu entendre, imprescindible: l’advertiment que el consum no moderat d’actes festius pot ser perjudicial per la salut. És obvi que les autoritats sanitàries i/o municipals estan descuidant els seus deures, però, afortunadament, aquí està servidor de vostès per corregir un error que podria tenir greus conseqüències.

M’explico: les festes de Santa Tecla són, de fa temps, unes festes llargues, a l’entorn dels deu dies. Tot i això, la seva estructura habitual permet a l’usuari anar adaptant el seu cos de forma progressiva als excessos indestriables de la festa. Els primers dies acostumen a ser més aviat suaus, d’aquells en què els actes de la nit han acabat cap a la una de la matinada i, l’endemà al matí, només hi ha matinades i tallers escolars; és a dir, actes l’assistència als quals està més enllà, molt més enllà, de la més radical militància teclista. Sí, habitualment dins aquesta primera fase s’hi encabeix un cap de setmana, i llavors la intensitat puja, però en general podem dir que els sis primers dies de festa són, bàsicament, una preparació pel que vindrà.

I “el que vindrà” arrenca el dia 21 a la tarda. Des d’aquí ja és un non-stop, dia i nit, nit i dia, fins al final de festes, per la Mercè. La revetlla de la nit del 23 al 24 sembla, en alguns moments, un aplec de zombies, però un hi aguanta per dignitat i reconfortat perquè allò s’acaba. Així, la Santa Tecla més habitual s’assembla a una etapa ciclista d’aquelles que manté un recorregut més aviat pla durant bona part del recorregut per convertir-se en etapa de muntanya en el darrer terç. Sí, el final pot ser dur, però un hi arriba rodat i amb reserva de forces. La Santa Tecla 2010, en canvi, és un veritable trenca-cames, amb prou feines sense quilòmetres per la recuperació.

Analitzem-ho. D’entrada, arrenca directament en cap de setmana. Això implica dues (o tres) nits d’alta intensitat, a les que cal sumar la lògica ansietat “Santa Tecla, per fi!” dels qui porten mesos esperant l’arrencada de les festes i, per tant, estan especialment predisposats a l’excés. No hem de descartat, per tant, que aquest primer tram ja ens deixi alguns despenjats i uns quants tocats. Amb prou feines un parell de dies d’aquests que hem caracteritzat com a més suaus i ja som 21. Arrenca, per tant, el tram central, el Tourmalet de les festes. El pitjor, però, és que superats els pilars caminant i el correfoc del 24, que generalment són els obstacles finals per completar Santa Tecla, aquest any la meta encara serà lluny. Queden dos dies (i dues nits) més de festa, que poden agafar desprevingut a més d’un teclista. Acabar les festes en bones condicions pot esdevenir, per tant, una feina titànica.

Dosificar esforços, per tant, esdevé gairebé obligatori si es vol sobreviure a aquesta veritable marató. Això implica escollir i sí, amics, és dur, però cal fer-ho. Per exemple, jo aquest any estic dubtant entre suprimir del meu programa personal tots els actes que comencin abans de les 13:00 o bé els que organitzin entitats el nom de les quals comenci per una vocal. O potser m’encomano a Sant Magí i les reserves casolanes de Chartreuse per mirar d’arribar viu al final de les festes.

dilluns, 13 de setembre del 2010

Pep vs. José

La veritat és que mai he estat molt-molt futbolero, ni tan sols com mon pare o mon germà, però els darrers dos anys sí que hi estic força enganxat. Està clar que en això hi ha influit el seguit d'èxits del Barça, així com l'excel·lent joc desplegat per l'equip. Però el meu renovat interès pel futbol no és purament per allò d'apuntar-me al cavall guanyador. A mi el que m'agraden són les històries, les bones històries, i l'"era Guardiola" està sent una narració extraordinària. Queda clar qui n'és l'heroi, no? Però val a dir que un bon heroi val tant com val el seu antagonista. I també està clar que Pep Guardiola ha trobat (o li hem trobat, ja que som tots nosaltres els qui construïm aquesta narració) l'antagonista perfecte, la seva nèmesi definitiva, capaç d'igualar la gesta del triplet.

Dos homes i un destí.

Per aquest motiu, aquesta temporada ha de ser apassionant, si fa no fa el capítol final d'una trilogia "galàctica" a l'alçada d'Star Wars. Un capítol final (de moment) que té com a plat fort l'enfrontament cara a cara, sense intermediaris, entre Pep i José. Si en les entregues anteriors van saltar espurnes, això no és res comparat amb el que tenim per endevant. La lluita serà simultània en tres fronts (Copa, Lliga i Champions), i contra un enemic que és al mateix temps col·lectiu (Reial Madrid) i individual (Mourinho).

Però és que, a més, des d'una òptica barcelonista (i, per tant, absolutament esbiaixada) podem dibuixar un antagonisme gairebé perfecte entre els dos contrincants: l'home que porta el club al cor contra el mercenari rodamón; l'elegant i educat contra l'histriònic; la bellesa del joc contra el resultadisme; la cantera contra la cartera... Per tant, no ens trobem només davant un enfrontament entre Guardiola i Mourinho -ara rivals, però que, com acostuma a passar en les bones històries, comparteixen un passat comú, abans que el portugués es deixés temptar pel costat fosc-; ni en un episodi més de l'eterna lluita Barça-Madrid. El que hi ha en joc aquí són dues visions del futbol i, si m'apureu, del món. Vaja, una confrontació de dimensions gairebé còsmiques, en el qual els barcelonistes -o guardiolanistes- estem segurs de situar-nos en el costat correcte. Amb les forces del Bé.

Com Pat Garrett i Billy The Kid, o Obi Wan i Darth Vader, Pep i Mou van ser, fa anys, companys.

Però desenganyem-nos: tot això, és clar, els barcelonistes ens ho creurem mentre els resultats acompanyin, mentre guanyem títols. Al final, ni narrativa, ni Bé, ni Mal, ni res: em temo que a la majoria el que els importa són els resultats. Ara ens mirem Mourinho com si fos un dimoni pelut (valdria la pena revisar el procés de dimonització fins la caricatura a què l'han sotmés els media barcelonistes), però cal recordar que, fa dos anys, eren molts, moltíssims, els que pensaven que Mou havia de ser el substitut de Rijkaard, no Guardiola. I no descarto que, en el futur, ens venguem l'ànima al diable. Avui estem al costat de la virtut i Guardiola és un heroi, però demà, qui sap? Dissabte, mirant el partit contra l'Hércules, ja vaig sentir veus que reclamaven-proclamaven el cessament de Guardiola.

Justament per això espero disfrutar d'una temporada que pot ser única. Una lluita èpica, sense quarter. Una narració extraordinària. El capítol final (de moment). El retorn del Jedi. L'enfrontament decisiu entre dos veritables titans. Tant de bo guanyi Guardiola. Perquè és el nostre i perquè és "el bo" de la pel·lícula. Però, fins i tot si no és així, quina gran història!

dimecres, 8 de setembre del 2010

M'agrada conduir

El títol d'aquest blog podria portar a l'engany de pensar que sóc una persona sedentària, incapaç de moure's del sofà titular. Ni molt menys, sóc un tipus sempre diposat a aixecar-me i moure'm amunt i avall.. en cotxe.


M'agrada conduir. Em relaxa i em permet reflexionar durant una bona estona, especialment en recorreguts que ja em sé de memòria. Per exemple, aquest text ha estat en bona mesura redactat mentalment mentre pujava a Valls. També és una bona manera d'escoltar música amb certa tranquilitat (en aquest cas, la banda sonora ha estat The Charlatans). És cert que quan entro amb el cotxe a Barcelona i és impossible aparcar i em trobo envoltat de motos per tot arreu, la relaxació i el plaer de conduir es converteixen en mala llet, però no ho és menys que gairebé cada cop que agafo el tren m'enrecordo de per què cada cop l'agafo menys (un altre dia ja us explicaré la meva relació amb Renfe).

Crec, a més, que conduir és la millor forma de viatjar, el viatge per excel·lència, avançant quilòmetre a quilòmetre i amb la llibertat d'anar decidint les etapes sobre la marxa. Els dos darrers agosts, el viatge ha estat per carretera: l'any passat, fins a Gènova; aquest fins Ovideo. I, per suposat, el que a hores d'ara continua sent el meu gran viatge, va ser en cotxe: 7.500 quilòmetres en tres setmanes, creuant els EUA -país en el què només té sentit viatjar per carretera- des de Washington DC a Portland, però pel sud: Memphis, Nova Orleans, Austin, Santa Fe, el Gran Canó, Las Vegas, Los Angeles i San Francisco, entre d'altres... Va ser el 2004, compartint amb el meu amic David un Toyota Celica (el cotxe el va escollir ell).

David, el Celica i jo. Algun dia ja us ho explicaré...

En definitiva, que m'agrada conduir. La paradoxa, però, és que no m'agraden els cotxes. Entenem-nos: no vull dir que no m'agradin en el sentit que em produeixin disgust, però sí indiferència. La meva incapacitat de retenir marques i models és llegendària: sóc incapaç de dir-vos quin és el cotxe de cap dels meus amics. Per mi, el cotxe és una eina, un medi i no una finalitat. Suposo que per això no vaig córrer a treure'm el carnet en cumplir els divuit anys: no me'l vaig treure fins que el vaig començar a necessitar.

Això no vol dir que no m'estimi el meu cotxe, encara que no es noti gaire. Durant molt de temps vaig conduir un Peugeot 205 heredat de ma mare, fins que es va morir. El meu primer cotxe propi és el Ford Fiesta amb el què, actualment, "apatrullo la ciudad". El vaig comprar fa tres anys, de segona mà, a un company de feina argentí que havia de marxar al seu país. Ja se m'havia mort el Peugeot i estava postergant la inevitable recerca del cotxe nou. L'oportunitat de l'argentí no només era molt bona econòmicament, sinó que m'estalviava haver de mirar cap més opció.

Quan el vaig comprar, el cotxe estava impecable, molt ben cuidat. Ara no. Cal tenir en compte, però, que l'utilitzo molt més que el seu anterior propietari, i que a més el faig dormir al carrer. El salt tecnològic respecte el Peugeot va ser enorme, especialment en dos aspectes claus: el Forfi té reproductor de CD i aire condicionat. No sé quants cavalls té ni la resta de prestacions, però us puc dir que la bateria ja ha sobreviscut a dues descàrregues. De manera que li tinc molt de carinyo.

Ara, a mi els cotxes no m'agraden. El que m'agrada és la carretera.