Això, és clar, passava i passa als Estats Units. A casa nostra el panorama quant a ficció audiovisual és l'invers. Aquests dies, TV3 passa un spot en què llueix la seva participació en un bon grapat de pel·lícules produïdes a Catalunya i que, certament, fan pensar que això del cinema català és fins i tot possible. Fins i tot un no-amant del cinema europeu com jo n'he vist tres ("El gran Vázquez", "Elisa K" i "Herois"): tres pelis ben diferents però totes amb elements atractius que m'han deixat satisfet d'haver pagat una entrada. Simultàniament, en la mateixa TV3 hem assistit aquests dies al final d'una sèrie emblemàtica de la ficció de la cadena ("Ventdelplà"), que ens ha demostrat què poc s'ha avançat en aquest terreny en els gairebé vint anys transcorreguts des de l'entranyable "Poble Nou".
Perquè el que "Ventdelplà" ens proposa és, si fa no fa, el mateix que "Poble Nou": vivències quotidianes; protagonisme col·lectiu a l'entorn d'un poble o un barri i els seus elements de relació més característics -el bar, el super, etc.-; drama "light" amb algun toc d'humor; bonisme generalitzat tant en els personatges com en les "bones intencions" de les històries que se'ns expliquen... El mateix que, de fet, ha ofert la pràctica totalitat de la ficció seriada de TV3 durant dues dècades.
Que consti que no tinc res en contra dels culebrots: vaig disfrutar com un camell amb un de tant passat de voltes com era "Al salir de clase", amb els seus adolescents inverossímils i arguments absolutament incoherents. Però els culebrots es disfruten quan segueixen les regles del gènere. El problema és quan "Ventdelplà", que és un culebrot no gaire lluit, ens l'han volgut vendre com un producte de qualitat. Total, per assistir a les mateixes trames sentimentals de sempre amenitzades amb un puntet de moralina social. I un èmfasi en allò suposadament quotidià marca de la casa (a TVC els encanta en aquest punt remuntar-se a "La granja") que, aparentment, inclou girs argumentals tan demencials com que un dels protagonistes reaparegui mesos després d'haver simulat la seva mort en un atemptat (!?). Un costumisme, per cert, que presenta una Catalunya pretesament real de la qual sembla que n'està exclosa bona part del territori.
Senyor, Senyor: tindrem mai una sèrie catalana / espanyola sense nens protagonistes?
Hi ha més problemes. No només totes aquestes sèries semblen dissenyades per un mateix autor (de fet, bona part han sortit de la factoria Benet i Jornet, que no és cap Aaron Sorkin que diguem) i repeteixen trames i personatges-prototipus, sinó que, per augmentar la confusió, també comparteixen sovint bona part del repartiment, de manera que el violador cruel de la sèrie X és un amable doctor a la sèrie Y. (Al marge: segur que un dels motius pels que no vaig al teatre és per no tornar a trobar-me els mateixos actors.).
Un altre: finals que no aporten res, precisament com el de "Ventdelplà". Ja entenc que és molt demanar que quan s'arrenca una sèrie es pensi com acabar-la, però si més no estaria bé saber cap a on es vol anar. Si no, ens trobem amb un final que, després de cinc anys, simplement no significa res. Això sí, matem a un dels personatges que això sempre fa plorar.
No sembla que a TV3 hi hagi ganes d'evolucionar. Per què sí, "Infidels" sembla que aporti alguna novetat: un entorn més urbà; un nucli protagonista més definit, enlloc de l'habitual "una mica de tot" que fa que haguem de suportar a nens repelents i avis igualment repelents. Però, vistos un parell de capítols, si gratem una mica veurem que la sèrie "ventdelplaneja" per tot arreu. Perquè per ensenyar un trio lèsbic no vol dir que ens trobem davant una sèrie més valenta, trencadora i moderna.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada