divendres, 26 de novembre del 2010

Els que (segurament) vénen i els que (segurament) se'n van

Em considero una persona força interessada en la política (per això compro cada dia un diari), però no gaire ideologitzat. Voto, més o menys, a cada elecció, tot i que de forma més aviat desapassionada. En política, sóc més espectador que actor. Probablement el moment en què m'he sentit més il·lusionat políticament va ser amb la creació del primer govern tripartit encapçalat per Pasqual Maragall: hi havia, d'entrada, la pura novetat, després de 23 anys de pujolisme; els efectes sempre positius de l'alternància en l'administració; la possibilitat que s'establís una nova manera d'entendre i construir el país no basada en el nacionalisme romàntic; i també les virtuts que, intuïa, tindria un govern plural, no monopartidista. Ja us ho imagineu: les grans il·lusions generen grans decepcions, i així ha estat, almenys en el meu cas.

Set anys després, el(s) tripartit(s) han deixat mig país alèrgic als governs de coalició i demanant-nos si ha valgut la pena el viatge. No deu ser casualitat que entre les principals víctimes del període hi hagi els seus principals líders: Maragall -que, si més no, a nivell personal encara en va sortir prou dignament, justament perquè li van clavar el punyal per l'esquena-, Carod Rovira -que s'ha arrossegat tota aquesta legislatura com una mena de cadàver en vida- i Saura -l'únic que en va sortir reforçat del primer tripartit, però que ha dilapidat tot el seu crèdit des de la conselleria d'Interior-.Tots ells van cometre errors de calaix, però tinc dubtes que els seus respectius substituts suposin una millora. Del primer tripartit se'n va dir el Dragon Khan, però almenys hi havia la sensació que es provaven coses noves. El segon, en canvi, ha estat com una mena d'epíleg sense gaire sentit, una pròrroga innecessària. El millor, que la Generalitat la presidís una persona nascuda a Andalusia i de nom José, cosa que molta gent de fora d'aquest país no creia possible. (Sóc conscient que aquest anàlisis general és injust amb molts aspectes concrets de l'acció governamental d'aquests set anys, però no és d'això del que parlem.)

Set anys després, segurament tornen els altres. "Más de lo mismo" era l'eslògan antiCiU que proposava el PSC, sense adonar-se que, ara mateix, els anys del pujolisme ens els mirem amb una certa nostàlgia simpàtica, de manera que "más de lo mismo" potser no és tan mala opció. De fet, l'Artur Mas ja no fa la ràbia de fa set anys, quan el véiem com una mena d'hereu arrogant. Ha madurat, ha sobreviscut a la travessa del desert i s'ha guanyat per dret propi pretendre ser president. Hi ha, a més, aquella creença que no sé si té fonament o no, però que existeix fins i tot a la resta d'Espanya: els que realment en saben, d'economia, són els de CiU. De manera que als pròxims governants simplement els demanem que s'hi posin en sèrio a arreglar la crisi i, si pot ser, que ens estalviïn les extravagàncies durant uns anys. I el tema del concert econòmic, tant de bo, però si hi hem de perdre gaire temps per no res, tampoc no cal que ens hi matem.

dissabte, 20 de novembre del 2010

I love burocràcia

Ahir, finalment, va passar el que em temia de feia setmanes. Torno de Valls amb el cotxe, vorejo la muralla pel passeig Torroja i entro a la Part Alta pel passeig de Sant Antoni. A l'alçada del no-pàrquing Escorxador hi ha un control policial. No busquen terroristes, ni traficants, ni tan sols conductors embriagats. Busquen vehicles que hagin entrat a la Part Alta sense el distintiu de resident. Delinqüents com jo. Em fan aparcar a un costat. Veig com ja hi ha uns quants cotxes més acumulats, i els urbans aprofiten per demanar la documentació del vehicle, assegurança i tot el que puden, suposo que per veure si poden ampliar la multa. Estic de sort: s'acumulen tants vehicles que, bé perquè no deixem passar als cotxes que sí tenen el distintiu, bé perquè els urbanos no volen treballar tant, ens perdonen la vida i ens diuen que marxem, però sobretot que marxem de la Part Alta per la via més ràpida.

Com és que aquest tio no té targeta de resident, us estareu preguntat? Us ho explico: la tinc demanada, ni més ni menys, des del 10 d'agost (les multes estaven anunciades per l'octubre, però per una vegada vaig voler fer els tràmits amb prou temps). Com un bon ciutadà empadronat a la Part Alta, vaig anar a l'Omac, vaig fer la sol·licitud corresponent, la vaig acompanyar de la documentació acreditativa i em van dir que en quinze dies m'avisarien per passar a recollir-la. Em van trucar, sí, però per dir-me que no me la podien fer perquè tenia una multa d'estacionament pendent a Base, l'organisme recaptador.

De seguida que vaig trobar un forat, vaig anar a Base a preguntar de quina multa es tractava i, com em temia, em van confirmar que era una d'estacionament d'un any i mig enrere. Efectivament, no l'havia pagada encara, però perquè havia presentat recurs i estava pendent de que me'n diguessin alguna cosa. No em vull allargar amb els detalls, però tinc la convicció que aquella multa és injusta i per això hi vaig recórrer, recolzat en la documentació que, entenc, m'hauria de donar la raó. Sigui com sigui, el tema és que el recurs l'havia presentat al febrer i vuit mesos després no tenia cap resposta. Així ho vaig plantejar a Base, dient-los que si havia de pagar, pagaria, però que necessitava que resolguessin el recurs per poder tenir la targeta de resident de la Part Alta. Em van comentar que accelerarien el procés. Han passat dos mesos més i continuo sense saber-ne res.

Em dóna pel sac haver de tornar a perdre el temps anant a Base a reclamar que em diguin d'una punyetera vegada si haig de pagar o no una multa, però suposo que ho faré un dia d'aquests. En tot cas, el que no faré és pagar la multa si no em diuen que sí, que haig de pagar-la, i m'ho argumenten. I suposo que tampoc no deixaré d'entrar en cotxe al meu barri perquè no tinc una targeta que he demanat i que no em donen per una incompetència administrativa seva (deu mesos per estudiar un recurs? au va!).

De manera que imaginem-nos que hauria passat si ahir m'arriben a multar (o si ho fan abans que tingui la targeta). Òbviament, hauria presentat recurs contra la multa. Mentre aquest segon recurs no es resolés, tampoc no em donarien la targeta, exposant-me a noves multes, les quals també serien recorregudes. El risc, per tant, és que la situació arribi a l'infinit. Se n'hauran de fer càrrec els meus descendents.

diumenge, 14 de novembre del 2010

No me la puc treure del cap / Cançons que no necessito tornar a sentir

El Miniput és una mena de festival / marató d'un sol dia dedicat a nous formats televisius que se celebra al desembre al CCCB. Del que hi vaig poder veure l'any passat, el que més em va agradar va ser un programa suec que es dedicava a analitzar l'atractiu de certes cançons extremadament populars. Aquest format l'ha comprat TVC i l'ha convertit en el programa "No me la puc treure del cap". Vaig veure el primer episodi, dedicat a "L'Empordà" de Sopa de Cabra, i em va agradar força. Val la pena assenyalar, però, que el programa de TVC segueix fil per randa l'original suec, des del presentadors histriònic als diferents elements que fa servir: opinió d'experts, entrevista als autors / intèrprets, participació de gent del carrer, etc.

Les versions amb instruments freaks és del més destacat del programa.

El que em sembla força discutible és el criteri de selecció de les cançons analitzades. D'entrada, no entenc perquè hem de limitar la música catalana a la cantada en català. Els suecs, que no tenen tants complexos, van dedicar el primer capítol de la sèrie -el que vam poder veure al miniput- a la immortal "Take on me", d'A-ha, i que, com tothom sap, és en anglès. Però tornem a confondre desitjos (absurds) amb la realitat i obviem que bona part de la música popular que s'ha fet a aquest país ha estat en castellà. Perquè, insisteixo, som uns acomplexats.

Suposo que és en part per aquesta mateixa premisa que la llista de cançons sel·leccionades s'ha hagut d'omplir amb peces tan impactants com "Puff era un drac màgic" (que, per cert, no és una cançó catalana) o l'himne del Barça. Davant aquesta collita tan excel·lent, algú haurà d'explicar-me com és que el programa va tan sobrat com per no incloure cap cançó de Serrat. Igualment, no acabo d'entrendre quin criteri s'ha seguit per escollir determinades cançons que, definitivament, me les puc treure del cap molt fàcilment: acceptem Lluís Llach com una aposta segura en una llista com aquesta, però realment és "Viatge a Ítaca" la seva cançó més popular? De veritat s'ho creu algú?

Una de les cançons que si més no, està perfectament justificada en un programa d'aquestes característiques és l'inevitable "Boig per tu" de Sau, que va centrar el darrer programa. De fet, és el paradigma de cançó que s'ha fet odiosa per la seva ubicuïtat. Després de la darrera Santa Tecla, amb la conseqüent dosi de revetlles, m'havia plantejat encetar una sèrie de posts titulada "Cançons que no necessito tornar a sentir", i que hagués encapçalat precisament "Boig per tu".

A principis dels 90, Sau feien ràbia perquè practicaven un pop sintètic molt professional. Però, sobretot, Carles Sabater feia ràbia perquè era actor, guapo i anava d'ídol, i li agradava a les nenes. Amb una mica de perspectiva, però, ha acabat fent més ràbia Pep Sala -el Brian May català-, amb el seu posat pseudorocker: el pèl del pit sortint per sobre del coll de la samarreta de Deep Purple. Aaargh! Almenys Sabater no anava d'autèntic. Entenc que en aquell moment i per una determinada generació aconseguís la categoria d'himne però, gairebé vint anys més tard, el que m'impacta és que "Boig per tu" continuï sonant a totes i cadascuna de les revetlles -fins i tot les orquestres de fora de Catalunya la incorporen al seu repertori si tenen força bolos al Principat-. I, sobretot, que nanos que van nèixer més tard que la cançó entrin en èxtasi quan sona...


Freddie Mercury i Brian May, versió catalana

De manera que vaig mirar-me el "No me la puc treure del cap" d'aquest dijous amb una mescla de fascinació, rebuig i ganes d'entendre. Primera constatació: a algú més li va semblar que el Carles Sabater cantava absolutament desafinat en les imatges del famós concert al Sant Jordi. En tot cas, la veritat és que el programa va donar amb algunes claus de la pervivència de la cançó: el fet de ser una balada però amb un ritme fort; una lletra prou ambígua; l'elevació a mite de Carles Sabater per la via de la mort jove... Potser tot és tan senzill com el que deia Jordi Turtós a l'inici del capítol: que era una molt bona cançó pop. Però em quedo a una de les poques coses que se li va entendre a Pep Sala / Brian May, aparentment incapaç de vocalitzar: que Serrat li havia donat les gràcies perquè amb "Boig per tu" havien enterrat "Paraules d'amor" com a love song en català per excel·lència. Vint anys després, potser estaria bé que alguna nova cançó fes el mateix amb "Boig per tu". Amen.

divendres, 5 de novembre del 2010

Aprenent periodisme amb J.J. al Daily Bugle

Frank Miller està considerat actualment un dels referents del còmic "adult" nord-americà, amb obres com "The Dark Knight Returns", "Sin city" o "300". Abans, però, ja havia demostrat la seva capacitat de reformular un superheroi estàndard amb la seva etapa d'autor total a Daredevil. I fins i tot abans s'havia encarregat, simplement, d'il'ustrar les aventures d'uns quants herois Marvel. Aquest Frank Miller primerenc és el que ens trobem en el darrer dels volums del col·leccionable "Marvel Héroes" de Panini. En concret, una sèrie d'aventures d'Spiderman dibuixades per Miller a principis dels 80.

Entre aquestes històries, la majoria de les quals ja havia llegit, m'ha fet especial gràcia retrobar l'Amazing Spiderman Annual número 15, que m'ha recordat d'on ve (almenys en part) la meva vocació de periodista. L'argument és força senzill: Spiderman (amb la col·laboració / oposició de The Punisher) evita que el Doctor Octopus assassini per enverinament a cinc milions de ciutadans de Nova York. La gràcia, a banda del dibuix ja força personal de Miller, és que a mida que la història -que passa al llarg d'unes poques hores- avança les novetats es van reflexant en les successives noves portades del Daily Bugle.

Què és el Daily Bugle? D'entrada, el diari en el que col·labora com a fotògraf Peter Parker, l'alter ego d'Spiderman. Amb el temps, el Daily Bugle es va convertir en -per dir-ho d'alguna manera- el diari de referència de tot un món de ficció -l'univers Marvel-. No només els còmics d'Spiderman, sinó qualsevol en què fos necessari introduir una perspectiva periodística generalment utilitzava el Daily Bugle.

Parlar del Daily Bugle és parlar de l'entranyable Jonah J. Jameson, el seu editor i propietari. Amb el seu inconfusible pentinat, bigoti hitlerià i un cigar a la boca, J.J. va ser primer més una caricatura que un personatge: garrepa a matar, histriònic i amb una obsessió malaltissa contra Spiderman. La gràcia era que el pobre Peter Parker es guanyava les garrofes -poques- venent fotos d'Spiderman que després servien per il·lustrar algun dels editorials de Jameson en què qualificava l'heroi d'"amenaça".

Amb el pas dels anys, tot i que mai va deixar de tenir un punt histriònic francament divertit ni d'odiar Spiderman, el personatge de Jonah J. Jameson va guanyar en matisos. Així, vam veure un Jameson que, per sobre de tot, s'estimava el seu diari, el Bugle, i la seva professió, el periodisme. I, conseqüentment, un editor i un diari que publicaven notícies encara que això els pugués suposar problemes, desenmascarant polítics corruptes, criminals de despatx i negocis fraudulents. Jameson no oblidava que tenia la necessitat de mantenir en peu un negoci i, alhora, l'obligació d'explicar la veritat als lectors.

I la meva vocació? Diuen que tota una generació de periodistes es va forjar mirant la sèrie de televisió "Lou Grant". El meu pare explica que va decidir convertir-se en enginyer per un dels personatges de "L'illa misteriosa", de Jules Verne. I jo, vaig voler ser periodista mentre llegia "Spiderman", fascinat per aquell escenari secundari, el Daily Bugle, en el què a més de Jameson i Peter Parker es movien altres personatges com el cap de local Robbie Robertson i el reporter Ben Urich. El que més m'agradava era aquella escena recorrent en què Peter Parker arribava a la redacció a última hora i lliurava unes fotos, Jameson li pagava amb recança i, igualment malhumorat, cridava: "Atureu les màquines! Hem de canviar la portada!" Justament el que passa, en diverses ocasions, al llarg de la història dibuixada per Frank Miller que esmentava al principi. Això era per mi el Bugle: l'ambient caòtic d'una redacció, la notícia de darrera hora que obligava a refer tota la portada...

Home, segurament dir que sóc periodista pels còmics d'Spiderman sigui exagerat. Però segur que van influir en què, encara ara, per mi el periodisme sigui sobretot premsa escrita. I impresa en paper. La qual cosa em converteix, en aquests temps de diaris digitals i multimèdia, en un dinosaure. Però què voleu que us digui, en aquests temps de J.J. Vázquez, jo sóc dels de J.J. Jameson.