dijous, 27 de gener del 2011

Zombies, Dylan, Elvis i Cash

Tot i que sembla que ha decepcionat a alguns, la primera temporada de The Walking Dead finalitza amb els protagonistes enfrontats a un fort dilema: rendir-se a l'evidència aparent que no hi ha esperança pel món i acceptar una mort ràpida i sense patiment en forma de suicidi, o bé mantenir la fe en una miraculosa solució -de la que no en tenen cap indici- i continuar lluitant, assumint que el final que els espera probablement sigui patiment i dolor. Els personatges -bé, la majoria- escullen la segona opció i mentre enfilen els seus vehicles cap al desconegut el capítol -i la temporada- acaben mentre sona "Tomorrow is a long time", la cançó de Bob Dylan.

En principi, es tracta d'una cançó romàntica, en què el cantant lamenta l'espera llarguíssima fins retrobar l'amada. Però, és clar, en tant que reflecteix com un període de temps curt, un sol dia, pot esdevenir etern, encaixa bé amb la perspectiva dels supervivents de The Walking Dead: guanyen, potser, un sol dia, però en un dia poden passar moltes coses. Com diríem en català, qui dies passa anys empeny.

"Tomorrow is a long time" és una de les primeres cançons composades per Bob Dylan que, tot i això, no la inclouria en un disc seu fins el 1971. Abans, però, va ser objecte de moltes versions d'altres artistes. La primera, del recomanable duet folk canadenc Ian & Sylvia. La més famosa, però, segurament sigui la que Elvis Presley va enregistrar el 1966. Es tracta d'una peça molt peculiar en la discografia de Presley, i més tenint en compte que sorgeix de l'època més pobra, creativament parlant, del rei del rock. Podríem dir que el 1966 Presley pràcticament era un zombie musical, dedicat gairebé exclusivament a gravar pobres bandes sonores per les pobríssimes pel·lícules que protagonitzava.

Tot i això, durant les sessions per un àlbum de gospel -gènere que encara el motivava-, Presley va decidir atacar "Tomorrow is a long time". Era el primer cop que interpretava una cançó de Dylan, i el respecte que tenia per la lletra queda clar per la decisió d'interpretar-la íntegrament, de manera que, també per primer cop, una cançó seva superava els cinc minuts de durada. L'arranjament també té poc a veure amb el Presley més habitual: sobre una base de guitarres acústiques, percussió mínima i tocs subtils de dobro, Presley llueix amb una de les seves millors interpretacions vocals dels 60. No per res, Dylan ha dit algun cop que aquesta és la seva versió favorita de totes les que s'han fet del seu cançoner. I dir això no és poca cosa, perquè a Dylan l'ha versionat pràcticament tothom.



Tot i això, val a dir que la millor fusió entre ficció zombie i cançó folk ja l'havia aconseguit Zach Snyder fent servir "The man comes around", de Johnny Cash, en els títols de crèdit inicials d'El amanecer de los muertos. La peli -remake del clàssic de George A. Romero- seria candidata a millor exponent de la febre zombie dels darrers anys. La cançó és una de les darreres que va escriure Cash abans de la seva mort. Es basa en el llibre de l'Apocalipsi dels Evangelis i, lògicament, descriu la fi del món, de manera que ja resulta inquietant per ella mateixa. La juxtaposició amb les imatges (moltes d'elles reals) i efectes de so insertats per Snyder és simplement terrorífica. Jutgeu vosaltres mateixos... si us atreviu.

(He mirat d'insertar el clip de youtube, però sembla que en aquest cas no és possible. Haureu de clicar aquí).

dilluns, 24 de gener del 2011

Clicks: el futbol us farà lliures!

De petits, món germà i jo vam acumular un bon nombre de Clicks, "barco pirata" inclós, que guardàvem en un enorme calaixó juntament amb altres ninots com els Airgam Boys o els clàssics indis i cowboys de Comansi. Els Clicks (llavors de Famobil i ara de Playmobil), però, eren els reis. Un petit exèrcit de mini-individus, tots amb la mateixa cara somrient, que el meu germà i jo distribuïem per la catifa i que, fins i tot, féiem lluitar contra el nostre hàmster. Val la pena insistir en què, inicialment, tots els Clicks compartien pentinat i faccions.


El Click original, incapaç fins i tot de girar la mà.

Els Airgam Boys, en canvi, lluïen una gran diversitat de cares: amb barba i bigoti, amb bigoti estil Errol Flynn, amb bigoti i mosca, amb barba de dos dies, amb barba però sense bigoti... La diferència encara era més espectacular pel que fa a les contrapartides femenines: les Clacks, simplement, eren un Click amb un pentinat lleugerament diferent (ondulat) i una mena de faldilleta estil Agatha Ruiz de la Prada. Les Airgam Girls -només en teníem una, astronauta-, en canvi, es caracteritzaven per unes formes molt més -ehem- femenines. Fins i tot, quan s'asseien, els apareixien per sota la faldilla unes calcetes.

Està clar que Clicks i Clacks van evolucionar, amb el temps. La primera revolució, que jo recordi, van ser els Clicks amb barba, amb l'afegit que, enlloc d'estar simplement pintada, era un complement que es podia posar i treure. Quan ja feia anys que a casa meva no entraven nous Clicks vaig descobrir, amb astorament, que de sobte les Clacks s'havien posat al dia i que lluïen, de forma discreta però inequívoca, pits!


La Clack del segle XXI: a un pas del topless!

Tot això, però, són qüestions purament estètiques, pecata minuta. Allà on realment els Clicks estaven en desavantatge respecte els Airgam Boys i altres ninots articulats era en la seva mobilitat reduïda. Els darrers que van entrar a casa meva ja incorporaven una novetat fonamental: la capacitat de girar les mans, la qual cosa multiplicava les possibilitats de joc!

Darrerament he tornat a treure el cap per les botigues de joguines (coses de tenir nebot) i he descobert que, finalment, els Clicks han fet el salt evolutiu definitiu, el que per fi els permetrà córrer amunt i avall amb total llibertat. Després de generacions i generacions de Clicks que només podien doblegar les dues cames de cop, de manera que, o bé s'estaven dempeus com un estaquirot, o bé queien al terra de cul... de sobte n'hi ha que poden moure les cames separadament, que poden aixecar-ne una mentre l'altra es queda al terra. Sens dubte, un gran pas (literal) per la clickalitat.

La "Roja", versió Playmobil.

Ara bé, atenció que la cosa té conya. Els primers Clicks que vaig veure que podien moure les cames de forma independent eren els futbolistes. La cosa té certa lògica, perquè està clar que no tindria cap sentit fer uns Clicks futbolistes si no puguessin xutar, cosa que és impossible fer amb les cames lligades. Un podria pensar que, després, aquesta millora genètica passaria al conjunt de la població clickera. Però no és així: vaig mirar i remirar i els pirates, els romans, els fantasmes... tots continuen amb les dues cames interdependents. Fins i tot els Clicks periodistes que formen part de la mateixa col·lecció que els futbolistes!  De la qual cosa els nostres petits i petites en poden extreure una lliçó francament útil: que hi ha els Clicks normals, que són majoria, i l'èlit, els privilegiats, que són els futbolistes. Com al món real.

dissabte, 15 de gener del 2011

"Bruc" a Intereconomía

Un dels perills d'acabar la jornada amb una estona de "Punto Pelota" -opció que aquest any miro de dosificar al màxim- és que l'endemà, quan obres la tele, et pots trobar de sobte amb qualsevol dels altres programes d'Intereconomía (i és que, malgrat tot, "Punto Pelota" és, probablement l'espai més plural i menys tòxic de la cadena). Això és el que em va passar l'altre dia, quan a la meva pantalla va aparèixer un dels diferents programes-tertúlia en els que sempre, si fa no fa, hi ha els mateixos senyors, molt enfadats. I, és clar, m'hi vaig enganxar uns minuts.

Pel que sembla, parlaven de la "Llei Sinde", i un dels contertulians va elogiar l'actitud dialogant del president de l'Acadèmia del Cinema, Álex de la Iglesia. "Tot i que les seves pel·lícules deixen molt a desitjar", va puntualitzar ràpidament un altre. I a partir d'aquí la tertúlia se'n va anar cap al cinema espanyol. La tesi bàsica era que el cinema espanyol no té èxit perquè només es preocupa de coses que no interessen a la gent (per exemple, els republicans a la guerra civil) o de retratar la societat actual amb sordidesa. El més contudent va ser el "pájaro" aquell (no recordo el nom) que fa uns mesos va qualificar de "guarra" Marina Geli, que aquest cop es va quedar tan ample dient que el cinema espanyol era "repugnant". "Home, tampoc no es pot generalitzar tant", li va retreure un altre participant. I ell va matisar: "Bé, el 98%."

I seguidament -i això és el que em va semblar més interessant, i el motiu d'aquest post- es van dedicar a lloar Bruc, com un exemple de cinema "d'exaltació", positiu, i a més "que treu la seva temàtica del nostre passat". Bruc, per si no ho sabeu, és la pel·lícula debut de Daniel Benmayor, protagonitzada per Juan José Ballesta, i es basa en la llegenda del timbaler que va derrotar les tropes napoleòniques a Montserrat. Vaig anar a veure la pel·lícula i, tot i que no diré ni molt menys que "podria estar rodada pel mateix Ridley Scott" (Intereconomia dixit), sí que em va semblar que era una peli d'acció / aventures molt correcta. I que sí que, en aquest sentit, destacava en el panorama del cinema espanyol i català (a tot això, saben els d'Intereconomía que la versió original del film és en català?).



Glups! Coincideix el meu criteri amb el d'Intereconomía? Anem a pams. Certament, hi ha pocs episodis històrics que puguin exaltar els ànims del patriotisme espanyol com la Guerra de la Independència (Guerra del Francès en català políticament correcte): el 2 de Mayo, Agustina de Aragón i el setge de Saragossa, Curro Jiménez... És, per tant, comprensible, que els d'Intereconomía s'excitin pensant en el tamboriler. Passa, però, que no deuen haver vist la pel·lícula. O que no l'han entesa. Perquè, al meu entendre, un dels encerts de Bruc és que el tamboriler no és cap heroi patriota, sinó un jovenet superat per les circumstàncies que, simplement, lluita per la pròpia supervivència. Fins i tot la seva gesta, que se'ns presenta més aviat com un acte de desesperació, es converteix en una maledicció. No, Bruc no és Braveheart, ni tan sols Alatriste. A Bruc no hi ha, en aquest sentit, caspa.

No deixa de ser curiós com el tema de l'honor i la pàtria, en canvi, sí està ben present en el retrat del seu antagonista, l'oficial francès que li dóna caçera. Per això encara contrasta més que el tamboriler estigui desprovist de tota connotació política: ni tan sols es manifesta com espanyol (ni com a català, vaja). No s'embolcalla en cap bandera. Si de cas, lluita per la seva família, per la seva xicota, pels seus boscos. És possible que simplement sigui una estratègia comercial per part dels responsables del film: desposseint-lo d'atributs ideològics, pot ser adoptat igualment pels d'Intereconomía o pels Maulets de torn. És a dir, que tothom pot passar per caixa.

Però, fins i tot si és per aquest motiu, aplaudeixo aquesta desacralització del mite. I m'agrada pensar que s'acosta més al que devia passar en realitat.