divendres, 17 de juny del 2011

Periodisme real, ja!

A principis de setmana va descobrir-se la veritat: la jove lesbiana que, mitjançant el seu blog, havia aconseguit informar i emocionar milers de lectors d'arreu del món amb la seva descripció de la difícil vida d'una dissident a Síria era en realitat un home de 40 anys, nord-americà, que escrivia des d'Escòcia. D'aquesta manera, deixava en evidència i alhora ofenia profundament aquells que s'estaven mobilitzant davant la seva suposada detenció i els mitjans de comunicació convencionals que havien donat credibilitat al personatge (una agència de notícies internacional havia arribat a entrevistar-la... per correu electrònic, és clar!).

No és el primer cas ni serà el darrer que ens hauria de prevenir sobre la fiabilitat del periodisme 2.0, periodisme ciutadà o com li vulgueu dir. La teoria és senzilla (i bonica): gràcies a les noves tecnologies de la informació, qualsevol ciutadà, des de qualsevol punt del món, es converteix en periodista i ens fa arribar la realitat, directament, sense filtres. Passa que la teoria és això, teoria, i que la realitat no no és tan senzilla ni tan bonica. És cert que en molts casos això pot permetre un contrapunt al què ofereixen els mitjans convencionals o oficials, però de cap manera podem pensar que allò que ens arriba és sempre informació veraç ni que realment no hagi estat sotmesa a filtres. O que, justament perquè no passa per cap filtre, simplement és una mentida que es va amplificant. (Un altre dia ja parlaré sobre l'altre gran efecte negatiu que està tenint l'univers 2.0 aplicat a la informació, i que és l'absurda necessitat d'immediatesa absoluta, en detriment de l'anàlisi o la precisió.)

Abans es feia servir l'acudit aquell dels pares que preferien que el fill treballés tocant el piano en un bordell abans que fés de periodista, i avui n'hi ha prou amb veure que personatges sorgits d'aquest mateix bordell -tot i que no hi tocaven el piano- es presenten a les nostres televisions com a periodistes. Està clar que el periodisme no és una ciència ni un art, i amb prou feines una disciplina. Per ser periodista no calen estudis específics ni, encara menys, col·legiar-se. Però no tothom és periodista. Cal posar algun límit. I una definició de mínims que em ve al cap és que és periodista aquell qui cobra per practicar el periodisme. Sí, ja sé que aquesta definició en part trasllada el problema a definir què és el "periodisme", però en aquest cas m'interessa posar l'èmfasi en què el periodisme és una feina, un ofici. El periodista cobra. Generalment poc i malament, però cobra.

És obvi que el fet de cobrar no és garantia de què faci bé la seva feina, ni de què no menteixi o manipuli (deixant de banda el fet que tot periodisme, també el 2.0, és manipulació). Però sóc tan romàntic i ingenu que crec que penso que aquell que cobra mirarà de fer bé la seva feina, que en el cas del periodista seria, grosso modo, explicar el que està passant. I, en tot cas, el que és segur és que l'altruïsme no és garantia de neutralitat, i en canvi sovint és excusa per la xapussa.

Segur que el periodisme té molts problemes. Però un dels principals és que el bon periodisme és car, molt car. Quines empreses estan disposades a tenir un professional recollint la informació necessària per fer una bona peça pròpia quan, en la mateixa jornada, podria cobrir dues rodes de premsa i repicar quatre informacions arribades per agència o directament des dels gabinets de premsa? Aquest és el gran problema del periodisme. Però, en aquest context, el periodisme ciutadà, el "tots som periodistes", no només no ajuda sinó que reforça aquest sistema pervers. Per què pagar un periodista (encara que sigui poc i malament) quan els testimonis casuals del fet (o els propis protagonistes!) ja ens n'ofereixen tota la "informació"?

El periodisme no és un hobby... 

dimarts, 7 de juny del 2011

Tres lliçons a propòsit d'Antònia Font

1. Ciutadana: Divendres vaig assistir a un concert d'Antònia Font a Lliçà d'Amunt, bonica població del Vallès Oriental d'uns 14.000 habitants. El concert es feia a l'Ateneu L'Aliança, bonic local multiús en forma de teatret, però ben acondicionat per acollir un concert de rock -és a dir, públic dempeus i barra de bar-, amb un aforament més que digne (800 persones, segons el web de l'ASACC). És a dir, exactament el mateix que, a data d'avui, no tenim a Tarragona. Tarragona, capital de província, demarcació o el que sigui, amb una població deu cops superior, no té un local com aquest. Benvinguda sigui, si Déu vol, la Capsa Jove a l'antiga Tabacalera, que ens permetrà col·locar-nos al nivell que molts pobles de menys de 20.000 habitants ja gaudeixen des de fa anys: la possibilitat de programar concerts d'aforament mitjà durant l'hivern. Que consti, però, que la Capsa Jove serà més petita que l'Aliança de Lliçà d'Amunt, i que consti també que aquest local històric va nèixer el 1926 gràcies a la iniciativa privada. Reflexionem-hi.

 Antònia Font a Llicà d'Amunt. Foto "robada" del facebook d'Ariadna.

2. Artística: Habitualment es diu que tal o qual grup o artista "presenten" disc, tot i que no és inhabitual que, a l'hora de la veritat, no toquin tots i cadascun dels temes del mateix, especialment quan ja tenen al darrera una trajectòria mínimament dilatada. Fins i tot n'hi ha que toquen el single i un parell més del nou disc i després passen a jugar sobre segur, repassant els èxits pretèrits. Antònia Font no. Presentaven Lamparetes i ho van fer. Literalment. Cançó a cançó, una darrera l'altra, exactament en el mateix ordre en què es poden sentir al CD. I, quan van acabar, llavors sí, van recuperar altres cançons dels discos anteriors, per acabar, de forma inevitable amb "Wa Yeah". Aquest modus operandi no va convèncer tothom -i la veritat és que la segona meitat de Lamparetes fluixeja una mica-, però no es pot negar que és coherent. I honest. I valent, si m'apuren. Totes elles, qualitats contrastades si parlem d'Antònia Font.


Pau Debon, entrevistat pel Quarts de Nou al local d'assaig del grup.

3. Artístico-logística. El 2006 el Quarts de Nou, el programa d'informació castellera del 33 del qual n'era subdirector, incloïa cada setmana una entrevista a un personatge més o menys popular que explicava la seva relació amb els castells. La secció s'havia convertit ràpidament en la més odiada pels espectadors castellers, que consideraven que era una pèrdua de minutatge. En tot cas, a l'octubre vam fer un programa des de Mallorca i, lògicament, vam buscar algun entrevistat d'allà. Vam contactar amb Antònia Font, que acabaven d'editar Batiskafo Katiuskas. Pau Debon, el cantant, va acceptar de ser entrevistat i vam quedar amb ell en un poblet de l'interior, que era on tenien el local d'assaig. Debon va estar molt amable i l'entrevista, com ens passava sovint, va resultar força interessant... però no des del punt de vista casteller. En tot cas, algunes de les preguntes ens les va respondre al local d'assaig mateix: un local minúscul, sense cap mena de ventilació, sense gaire aïllament acústic (sentíem perfectament la jovenalla heavy que tocava al costat)... En definitiva, un local igual de dolent (o pitjor) que els que havia assajat jo al llarg de la meva "carrera" musical. Uns tios que ja havien editat cinc discos, amb un èxit de públic notable i un èxit de crítica encara superior! Em va impressionar doblement: perquè continuessin assajant on sempre i perquè d'un local tan modest n'hagués sortit una obra tan excel·lent. Si hi ha talent, la resta és secundari...

dimecres, 1 de juny del 2011

"L'any de la plaga": ciència-ficció a Barcelona

El temps passa volant... Si et distreus una mica i de sobre ha passat mitja vida i ja tens 37 anys, tampoc no és estrany que de sobte hagi passat un mes sense actualitzar el blog... Problema cojuntural o estructural? Ho anirem veient... De moment, anem per feina...

Marc Pastor és un escriptor que, a més, és Mosso d'Esquadra, la qual cosa potser el singularitza. La prova és que jo mateix, sense haver-lo llegit, sabia de la seva existència. Després d'haver devorat L'any de la plaga, la seva tercera novel·la, que sigui mosso em sembla purament anecdòtic: Marc Pastor és un autor recomanable, un teixidor d'històries interessants narrades de forma interessant. Entenem-nos: no parlem de literatura en majúscules,. I què?

Parafrasejant el clàssic, podríem dir que L'any de la plaga és la història d'una invasió subtil: alguna cosa passa a la ciutat, la gent està canviant. És evident que Pastor prén inspiració de la pel·lícula La invasió dels ultracossos, dirigida per Don Siegel el 1956 i objecte d'un remake -protagonitzat per Donald Sutherland i amb un final que encara em posa els pèls de punta- dues dècades més tard. No és que sigui evident, sinó que és una inspiració explícita: no només ho reconeix Pastor als agraïments sinó que fins i tot el personatge principal de la novel·la, en un moment de la trama, veu la pel·lícula i se n'adona dels paral·lelismes amb el què està vivint. Podríem dir, en aquest sentit, que el llibre de Pastor d'alguna manera és un altre remake de la història original.

I què ens aporta, aquest remake? En primer lloc, i principalment, un nou escenari, un nou setting. Estem acostumats a què les invasions i les catàstrofes afectin primordialment Nova York i Los Angeles, o bé alguna petita població de l'interior dels EUA. Però a L'any de la plaga l'horror té lloc molt més a prop: a Barcelona. Pastor demostra que coneix bé la ciutat, i aconsegueix que la traslació no sembli impostada; ben al contrari, la història resulta més creïble i, per tant, més inquietant, més angoixant. Des d'aquesta perspectiva, podem dir que l'experiment és reeixit.

Una novel·la de ciència-ficció, per tant, amb ritme de thriller. Però també -durant bona part de la narració- una novel·la sobre la quotidianitat urbana, resseguint la vida i fracassos de Víctor Negro, un protagonista dibuixat a l'estil Nick Hornby -esmentat també als agraïments-: mascle desubicat, superada la trentena, amb importants dosis de friquisme cultural... Les peripècies de Negro, tant si prova d'iniciar una nova relació sentimental com si mira de descobrir què s'amaga darrera el suïcidi de diversos ancians dels serveis socials en els què treballa, estan explicades amb abundants referències a la cultura pop. Referències, en bona mesura, generacionals, i, per tant, especialment disfrutables pels què, com Víctor Negro, Marc Pastor i jo mateix, vam nèixer a mitjans dels 70.

I, de fons, com en tota bona història de ciència-ficció, reflexió: qui som? Qui sóc jo realment?