dimecres, 27 de març del 2013

The Impressions, un plaer

Un dels problemes de ser aficionat a la música de fa unes dècades és que és molt difícil veure en directe als seus protagonistes, i a més fer-ho en condicions: hi ha el perill de veure artistes fora de forma o bé que et venguin gat per llebre (aquell grup en el què pràcticament ja no queda cap membre original). Per això, en saber que The Impressions actuaven al Black Music Festival de Salt, se'm va generar un dubte: d'una banda, l'atractiu d'un dels noms fonamentals del soul dels 60; de l'altra, l'evidència que no hi seria el seu líder, Curtis Mayfield (cantant principal, guitarrista i compositor), que va deixar el grup a principis dels 70 i va morir ja fa uns anys. Em va decidir saber que, malgrat això, hi serien Fred Cash i Sam Gooden, els companys de Mayfield en la formació clàssica de The Impressions, i el recordar que una de les característiques d'aquest grup era que sovint jugaven amb tres veus solistes dins una mateixa cançó.

En tot cas, els dubtes es van esvair de cop divendres a la nit en el moment en què The Impressions van sortir a l'escenari de la Sala Mirona a ritme de "It's alright". I a partir d'aquí, temasso rere temasso: no per res tenen un dels repertoris més complets del gènere. Amb Cash i Gooden als costats, el centre quedava reservat per Reggie Torian -component des de mitjans dels 70-, que "feia" de Curtis Mayfield, amb una veu molt similar, el que permetia reproduir a la perfecció els arranjaments vocals originals.

Cançons d'amor i també polítiques, com en la seqüència interpretativa que va enllaçar "We're a winner", "Choice of colours" i "This is my country", emocionant. Cançons polítiques a l'estil Mayfield, és a dir, suaus en la forma i contundents en el fons, crides a l'acció en positiu per resoldre els problemes i les injustícies. Cançons que van ser fonamentals en la lluita pels drets civils dels afroamericans als 60 i que encara sonen actuals. A més, un parell d'incursions al repertori de Curtis Mayfield en solitari, amb "Superfly" i "Move on up", que de fet va tancar l'actuació.


Un altre dels punts d'interès del concert era que el trio vocal actuava acompanyat dels locals Pepper Pots (dirigits, això sí, pel fill de Fred Cash al baix), que van complir a la perfecció. La cara del bateria al llarg de tot el concet expressava a la perfecció la felicitat que sentia la banda i bona part del públic...perquè sempre hi ha els pesats que es passen el concert xerrant en veu alta, d'esquena a l'escenari, i que quan sona "People get ready" criden: "Aquesta la conec!". A banda d'això, l'únic punt negatiu és que el concert tot just va durar una hora. Comprensible amb intèrprets que superen de llarg els 70 anys. En tot cas, un plaer, senyors Impressions. Encantat d'haver-los conegut personalment.

diumenge, 3 de març del 2013

Thunders, Lynott i Mariott

És curiós com un va omplint les moltes llacunes té en els seus àmbits d'interès, com pugui ser la música pop-rock. Ara ja fa uns anyets que vaig "descobrir" el New York Dolls, però tot just aquest 2013 m'he posat a investigar en la trajectòria posterior del seu component més emblemàtic, el guitarrista Johnny Thunders, començant pel disc d'estudi amb The Heartbreakers (77) i So alone (78), el primer LP en solitari (i pràcticament l'únic concebut com a tal, ja que la seva discografia posterior es composa sobretot de directes, projectes abortats i sessions casolanes. Thunders va comptar amb la participació d'excompanys seus als Heartbreakers i components dels Sex Pistols, però el més sorprenent és veure com qui s'ocupa del baix en diverses cançons és Phil Lynott. I encara més com en una de les cançons ("Daddy Rollin' Stone") tots dos compareixen protagonisme vocal amb Steve Marriott. No comptava trobar-me dos personatges que em resulten força simpàtics dins aquest disc...

Al cap i a la fi, Thunders (1952) era, via la seva pertinença als New York Dolls i als Heartbreakers, una mena de versió punk i extrema de Keith Richards; Lynott (1949), líder de Thin Lizzy, havia fet evolucionar el blues-rock de Cream cap una mena de rock dur no exempt d'alè romàntic i propi del carrer; i Steve Marriott (1947) havia estat un dels màxims exponents del moviment mod dels 60 amb Small Faces, i després havia derivat cap a una mena de blues-boogie "pesat" amb Humble Pie. Un novaiorquès, un dublinès (mulato, per complicar més les coses) i un londinenc que a primera vista hauríem encasellat dins compartiments diferents de la música popular, però cantant plegats un clàssic d'Otis Blackwell (autor de temes tan populars com "All shook up" o "Great balls of fire". Un homenatge a les arrels comunes, una demostració palpable que com els vasos comunicants entre els artistes veritables són molt més sòlids del que a vegades ens entestem a entendre.

És clar que aquest "Daddy Rollin' Stone" també admet una lectura més cínica, en quant Thunders, Lynott i Mariott també compartien un costat fosc, ple de problemes de personalitat i adiccions a l'alcohol i les drogues que els portarien a la mort massa joves. Primer va ser Lynott, a qui la seva mare va trobar en estat d'absolut col·lapse el dia de Nadal de 1985 i que moriria uns dies després. Mariott i Tunders van morir només amb dies de diferència. Mariott, begut, pressumptament es va quedar adormit amb una cigarreta a la mà que va acabar provocant un incendi al llit i va morir ofegat pel fum el 20 d'abril de 1991. A Thunders el va trobar mort (en principi com a efecte del consum de drogues) en una habitació del seu motel de Nova Orleans Willy DeVille -un altre que va jugar amb el costat fosc però que va sobreviure uns quants anys més-, el dia de Sant Jordi del mateix any.