dimecres, 17 d’abril del 2013

Thatcher, vista per Costello

La mort de l'exprimera ministra britànica Margaret Thatcher ha provocat la lògica revisió de la seva figura i llegat. De la importància històrica que va tenir la Thatcher en la definició de les polítiques neoliberals que han acabat convertint-se en hegemòniques a Occident no en dubta ningú, i encara menys els seus principals adversaris polítics. I és evident que la trajectòria de la "Dama de Ferro" conté diversos episodis, si més no, discutibles: el furor bèl·lic amb què va encara la crisi de les Malvines; el seu suport a règims com l'apartheid sud-africà o el Xile de Pinochet... Però sens dubte allò que la va convertir en un personatge especialment odiat (i també estimat per altres) va ser la seva política interna en el camp sòcio-econòmic: la guerra contra els miners, el desballestament de l'estat del benestar...

Precisament per això, Thatcher es va convertir en un dels polítics fonamentals de la història del rock: pocs governants han inspirat tantes cançons, tan bones, i tan plenes de rebuig. Sovint es diu que després del punk el rock va perdre la càrrega política que havia tingut durant els 60 i 70, però el cert és que a mitjans dels 80 els músics britànics estaven polititzats com en cap altra època: Billy Bragg, The Specials, els Style Council de Paul Weller o fins i tot grups comercials com Communards van escriure cançons d'oposició frontal a les polítiques dels tories.

Però segurament la cançó més dura escrita explícitament contra Thatcher -i que molts han recordat aquests dies- és "Tramp the dirt down", d'Elvis Costello, inclosa al seu àlbum Spike (1989), i amb una tornada demolidora: "Espero no morir massa aviat / Prego al Senyor que salvi la meva ànima / Seré un bon noi, treballo fort per comportar-me / Perquè hi ha una cosa que sé que vull viure prou per assaborir / Serà quan finalment et posin a terra / Em plantaré davant la teva tomba i m'hi passejaré per sobre" (val a dir que no acabo de saber com traduir exactament aquesta darrera frase, que és la que dóna títol a la cançó, però suposo que el sentit general ja es capta, no?). Per si no n'hi hagués prou, Costello també ens alliçona que "quan la Gran Bretanya era la puta del món, Margaret era la seva madam". Déu n'hi do!

Al clip de sota podeu escoltar una entrevista a Costello del mateix any en què va aparèixer la cançó en què explica que el va portar a composar-la, i la defineix com una "resposta honesta" a la realitat del seu país, i també destaca que no és la resposte d'un jove irat sinó d'un home adult.



Un altre element interessant en la seva explicació és com, tot i que quan la va escriure era una cançó per ser interpretada de forma agressiva, va optar per una arranjament suau (com una cançó folk irlandesa) per tal que el missatge es concentrés en la lletra. Us enllaço també la versió del disc perquè ho comproveu.



Costello ja havia escrit abans una cançó (en part) contra la guerra de les Malvines, "Shipbuilding", però tampoc ha estat mai un cantant polític com Billy Bragg. Que arribés a dedicar-li una cançó tan tremenda com aquesta a la Thatcher és, per mi, una de les millor proves de com va arribar a polaritzar els britànics la "Dama de Ferro". I què pensa ara, amb la Thatcher enterrada, Elvis Costello? No he trobat per la xarxa que s'hagi recollit la seva opinió aquests dies, però sí que va interpretar la cançó sovint al llarg del 2012, la qual cosa indica que segurament la considera ben vigent...Com, aparentment, molta gent a la Gran Bretanya i arreu del món.