dissabte, 20 de desembre del 2014

El pilar que (potser) va canviar la meva vida

El passat dia 11 es van complir 20 anys d'una fita que Josep Torreño ha recordat amb un article titulat "El pilar de sis que va canviar-ho tot". Es tracta, efectivament, del pilar de sis que els Castellers de Vilafranca van carregar en la fira de Santa Llúcia de l'Arboç del 1994, i la importància del qual no pot ser menystinguda. D'una banda, perquè va obrir la porta a la recuperació del pilar de vuit en menys d'un any; de l'altra, perquè, d'alguna manera servia de pòrtic al cicle d'èxits verd que encara estem vivint avui en dia. No m'interessa, però, parlar de la trascendència d'aquest espadat en la història castellera sinó en la meva petita història. Perquè aquell pilar de sis també va marcar el meu primer contacte professional (i emocional) amb el món dels castells, i potser, només potser, m'ha dut allà on estic vint anys després.

Fa vint anys jo estudiava tercer curs de Periodisme a la UAB i estava molt content perquè havia començat a treballar al Nou Diari els diumenges, la meva primera "feina" real de periodisme. Després d'un parell de setmanes en què em vaig limitar a les notícies d'agència, el responsable del diari els diumenges, Jordi Jaria (que encara no era doctor en Dret ni havia estat clau en la renovació del Concurs de Castells de Tarragona), va considerar que estava prou madur per estrenar-me al carrer. Així, dissabte a la nit, mentre sopava amb uns amics en una pizzeria, vaig trucar a la redacció i el Jordi em va comentar que l'endemà al matí aniria a la fira de l'oli (o similar) del Vendrell i després a una diada castellera a l'Arboç. Com a tarragoní, els castells formaven part del meu entorn, però mai m'hi havia sentit atret. Em semblaven avorrits, no entenia com alguns dels meus amics (entre els quals hi havia Jordi Crespo, que òbviament encara no era el cap de colla que va convertir la Jove de Tarragona en la màquina actual) s'havien fet recentment castellers i me n'enfotia d'ells. Quan van saber que l'endemà havia de cobrir una diada castellera van ser ells els que van riure.

Fos com fos, diumenge al migdia jo estava al carrer Major de l'Arboç, mirant d'entendre com funcionava allò dels castells. Afortunadament, el fotògraf que m'acompanyava, Siscu Parès, era membre de la Joves, i em va donar quatre lliçons bàsiques. Per exemple, com contar els pisos (sí, estava així de peix!). També vaig reconèixer entre el públic un company de la facultat, el Jordi Castañeda, que va resultar ser membre dels Bordegassos i que em va posar en antecedents dels nombrosos intents de torre de nou que ja sumaven els verds i com aquesta era la darrera oportunitat de l'any, mentre els seus rivals ja l'havien assolit. Com segurament ja sabreu, a l'Arboç hi van sumar un intent més, enmig d'una decepció més que palpable. I, al final de la diada, de forma inesperada, coronaven el pilar de sis, construcció que no s'havia vist en els cinc anys anteriors, malgrat que ja s'havia entrat en l'era de la gamma extra.

 Portada del Nou Diari amb el pilar de sis.

En arribar a la redacció, el Jordi Jaria em va anunciar que la crònica seria pàgina 3. "Això de la diada castellera és una mica com explicar una història, no? Vull dir que s'hi ha de ficar una mica de salsa...", li vaig preguntar. I el Jordi, que encara trigaria uns anys a donar-me el millor consell rebut mai per fer cròniques castelleres ("per valorar una diada mira les cares dels castellers"), em va dir que sí, que m'hi recreés una mica. Vaig mirar de fer-ho i, llegida la crònica vint anys després, trobo que me'n vaig sortir amb prou dignitat. Perquè, efectivament, es tractava d'explicar d'una història de fracàs i èxit, de perseverància i redempció col·lectiva final. Des de llavors, sempre he tingut clar que les millors cròniques castelleres són les que aconsegueixen reflectir això. Val a dir que la meva inexperiència va trufar el text de petits errors, un dels quals (potser no tan petit) va propiciar que l'endemà es rebés al diari una carta de protesta (llavors no hi havia correus electrònics) del president de la Jove de Tarragona, Joan Aregio, ja que havia donat com a darrer pilar de sis un de la Joves de Valls, obviant dos posteriors dels liles (penseu que llavors tampoc no hi havia bases de dades on line).

Fos com fos, vaig tenir el bateig que tot futur periodista casteller pugui somiar: diada històrica, foto de portada, crònica a la pàgina 3 i carta de protesta l'endemà. Això, sumat al fet que aquella crònica fos el meu primer text signat en un mitjà de comunicació professional, m'hauria d'haver avisat del que el destí em reservava...

Servidor, a la redacció del Nou Diari a Reus. I was so much younger then...

No us penseu, però, que vaig ser un Sant Pau caient del cavall. Podríem dir que al llarg dels anys següents em vaig convertir en un aficionat ocasional als castells. Anava a les diades de festa major de casa, i també al Concurs de Castells. De tant en tant també a alguna diada fora. Vaig tornar a l'Arboç per la festa major del 95, quan la Jove va completar la tripleta i van cantar el "Joan Borràs te quiero" a algú a qui jo encara no coneixia personalment. I l'any següent, enmig de la dura arrencada d'El Punt a Tarragona, vaig gastar un dels pocs dies lliures acompanyant al Jordi Suárez a Vilafranca per Tots Sants, per veure el primer intent de castell de deu. També em vaig llegir el Castells i castellers de Xavier Brotons, a qui tampoc no coneixia personalment encara. I com que en tot cas això dels castells no em desagradava i, sobretot, no em feia por (com sí que li produïa a bona part dels periodistes del meu entorn), de tant en tant m'enviaven a cobrir alguna notícia castellera si l'especialista no estava disponible.

Per aquest motiu, quan el Jordi Suárez va plegar, a mitjans de desembre de 1999, em van demanar si em podia fer càrrec d'El Punt Casteller "almenys fins Santa Úrsula". Vaig acceptar i vam aguantar el suplement fins la diada de Minyons. I aquí sí que ja no hi va haver marxa enrere. Aquest nou repte professional em va enganxar en un moment delicat personalment, i m'hi vaig enganxar, als castells.

No us penseu que no hi ha hagut moments en què he pensat en deixar-ho. A finals de 2004, després de cinc temporades senceres a El Punt (vaig tenir la sort d'escriure pel mitjà que dedicava més espai als castells) i havent publicat el llibre El periodisme casteller, tenia la sensació clara de fi de cicle. L'any següent, però, el Xavier Capdevila em va proposar un nou repte al que no podia dir negar-me: posar en marxa el que seria el Quarts de Nou a TVC. Quatre anys més i es repetia la necessitat de canvi d'aires. Mai m'hauria pensat que el que acabaria passant fos que deixaria el periodisme però no els castells... I fins avui. Ja són quinze anys en què la meva vida professional ha estat vinculada, en major o menor grau, als castells...

En vaig prendre consciència en llegir l'article de Josep Torreño que he comentat. I em vaig demanar: i si el pilar no s'hagués carregat? I si aquell dia que em vaig veure "forçat" a mirar els castells amb uns ulls atents només hagués vist la meitat de la història, el fracàs però no l'èxit? Sense l'eufòria final, hauria entès que aquesta és una passió que es nodreix d'èxits efímers i intangibles, però alhora emocionants i "reals"? Si la diada no hagués ocupat la pàgina 3, recordaria avui tan sols haver-hi anat? I si el pilar de sis no hagués canviat la meva percepció dels castells, la meva trajectòria professional hagués anat per un altre camí? I no només la professional... quantes amistats, quantes relacions personals m'hauria perdut (potser) si no hi hagués hagut aleta?

Afortunadament, el pilar es va carregar...

dimecres, 17 de setembre del 2014

I si ara no és l'hora, què?

Reconec que, quan es va anunciar que un bon grapat de partits havien pactat la data i la pregunta i la consulta, me'n vaig alegrar força. Fins i tot devia ser dels pocs que els va semblar encertat el sistema de pregunta esglaonada, o de triple resposta, com vulgueu. Crec que en aquell moment va pesar, sobretot, la sensació d'alleugeriment que, per una vegada, els catalans no havíem fet el ridícul sent incapaços ni tan sols de ficar-nos d'acord en el primer pas...

Mesos més tard, quan ja només falten setmanes per la teòrica consulta, contemplo amb una mescla de fascinació, horror, decepció i preocupació el fet que les posicions dels actors principals són exactament les mateixes que l'endemà del pacte per la pregunta i la data. El govern espanyol no s'ha mogut ni un centímetre, i no només continua rebutjant la consulta sinó que tampoc planteja cap altra possible opció. Crec que tots (fins i tot la majoria dels anomenats unionistes!) estem d'acord en què l'actitud de l'executiu de Rajoy és decebedora, de manera que em perdonareu que ja no hi dediqui més atenció. Perquè em preocupa que, mentrestant, des del sobiranisme s'insisteix obsessivament a votar el 9 de novembre, sigui com sigui, apel·lant a la desobediència civil, a l'eslògan "Ara és l'hora" i al hashtag #tenim pressa. Com si el 10 de novembre s'acabés el món.

Entenc la il·lusió dels qui tenen clar que votarien "sí / sí", però em costa d'entendre la ingenuïtat dels qui diuen que el 9N cal votar "sí o sí", especialment aquells que haurien de saber el pa que s'hi dóna. Com si fos tan senzill. Com si es tractès, simplement, de duplicar a escala una miqueta més gran la consulta d'Arenys. Com si el voluntarisme pugués substituir, alegrement, la legitimitat de la democràcia formal. Com si les garanties democràtiques de la consulta no fossin importants. Com si no fos necessària una participació elevada, també dels que votarien "no", per donar legimitat al resultat, tant interna com externament. Com si Catalunya tingués, realment, la capacitat d'esdevenir independent de facto l'endemà, sense acord amb el govern espanyol. I (sorprenentment) com si la victòria del "sí" estigués garantida...

Ara és l'hora: bonic eslògan que cal començar a superar.

No minimitzo la importància que la consulta té "per se", en tant en quant és un acte de sobirania que certifica l'existència del poble català com a subjecte polític, amb independència del resultat. Però justament per això no podem convertir-la en una patxanga. Tanta pressa tenim? El moment polític més transcendental de la història del país s'ha de dur a terme a base d'improvisació i precipitació, emparant-se en una llei amb prou feines aprovada amb el temps just per convocar la consulta? Una decisió tan important, no mereix un debat més profund? Ens hem centrat tant a demanar (amb raó) que volem votar, que sembla que el de menys sigui el que votarem. A Escòcia porten un any i escaig de campanya, de debat seriòs i profund, d'anàlisi de pros i contres. Aquí, a dos mesos de la pressumpta consulta, hi ha partits polítics que ni tan sols han definit el seu vot... Potser perquè en el fons saben que no n'hi haurà, de consulta.

Potser el debat és superflu pels que tenen clar el seu vot, en un sentit o altre, però som molts els que volem consulta i volem un canvi d'status quo, els que tenim clar el primer "sí" però dubtem respecte el segon. I al cap i a la fi serà el nostre vot el que segurament decantarà el resultat. Per tant, sí, jo vull votar, però per a fer-ho responsablement m'agradaria tenir més informació, més garanties, més racionalitat. Potser, fins i tot, vull més temps per acabar de decidir-me i per veure com s'acaben de configurar les posicions de cadascú. Potser fins i tot vull votar amb menys 1714 i més 2015.

Per tant si, com probablement passarà, el Constitucional anul·la cautelarment la llei de consultes, jo espero que els catalans no cometem l'error de treure les urnes al carrer el 9 de novembre (error fins i tot estratègic des d'una òptica independentista, com per exemple ha explicat el Josep Ramoneda repetidament). Espero (tot i que no hi confio) que els partits tinguin un pla B (tot i que caldrà veure com l'expliquen!). Però sobretot espero que els catalans entenguem que estem davant un procés complex i llarg, que hi ha molt en joc i que no ens podem permetre més errors. Ni tampoc fer el ridícul.

Ara és l'hora? Segurament no. I què? Cada any té 365 dies...

dimarts, 26 d’agost del 2014

"The Wild Bunch" i Sam Peckinpah, encara

A l'inici de Pat Garrett & Billy The Kid (1973), el primer visita al segon per anunciar-li que ha acceptat la feina de sheriff, que a la pràctica vol dir que treballarà pels terratinents i potentats que els dos amics havien combatut. Quan Billy (Kris Kristofferson) li pregunta què com se sent, Garrett (James Coburn) li respon: "Sento que els temps han canviat." I Billy tanca la conversa: "Potser els temps han canviat, però jo no." Aquest diàleg sintetitza algunes de les temàtiques bàsiques de la filmografia de Sam Peckinpah (1925-84), especialment els seus westerns: d'una banda, l'heroi (o antiheroi) incapaç d'adaptar-se als nous temps; de l'altra, l'enfrontament entre vells amics.

Aquest estiu ha caigut a les meves mans Sam Peckinpah. Vida salvaje, de Garner Simmons, biografia del cineasta californià que ja des del títol apunta a un relat ple de rodatges impossibles, enfrontaments constants amb les productores, adicció a l'alcohol i manipul·lació dels seus col·laboradors. El retrat final que n'apareix és que Peckinpah va ser un geni, però alhora un fill de puta. O si ho voleu, un fill de puta, però genial. Això explica que, de la mateixa manera que van ser molts, moltíssims, els que no van voler treballar mai més amb ell, altres noms siguin reincidents constants a molts seus films, com el director de fotografia Lucien Ballard, el compositor Jerry Fielding i tota una sèrie d'actors, sobretot en papers secundaris, que sovint omplen la pantalla tant com les estrelles: Warren Oates, Ben Johnson, LQ Jones, Slim Pickens, R.G. Armstrong...

Peckinpah amb William Holden al rodatge de The Wild Bunch.

La lectura de la biografia m'ha portat a mirar de completar la meva filmografia peckinpaniana en DVD, afegint dos nous títol: Los aristócratas del crimen (1975), més aviat discreta; i Junior Bonner (1971), molt més interessant, i que no havia vist des d'un cicle dedicat al director a La 2 ja deu fer uns vint anys. Així, només em falten La huída, Quiero la cabeza de Alfredo Garcia i Convoy, l'única que no he vista mai. Lògicament, també he aprofitat per revisitar alguns dels títols que ja tenia a casa, sobretot els seus westerns, imprescindibles tots ells.

I, és clar, l'enèssima revisió de Grupo Salvaje o The Wild Bunch (1969), una d'aquelles pel·lícules que mai em canso de mirar i remirar i que molt probablement sigui l'obra mestra del director. De la pel·lícula, i de Peckinpah en general, se n'ha destacat sobretot la violència explícita, gairebé exasperant. I és cert que el film arrenca i acaba amb dues llargues seqüències que són veritables matances irracionals, amb nombroses morts "civils", que deixen l'espectador impactat. Si mostrar la violència de forma tan crua busca recrear-s'hi morbosament o bé, com deia el propi director, contraposar-ho a l'habitual glamourització que se'n fa en el cinema, és una discusió que pot quedar oberta. Però la virtut de The Wild Bunch és que ens aporta molt més: magníficament planificada, filmada i editada, amb un repartiment en estat de gràcia i cuidada en tots els detalls per aconseguir una fisicitat pocs cops vista. Ja fa temps que vaig llegir algú -crec que era el crític Quim Casas- que la definia com un "duel de mirades tristes", i és ben cert.

Potser l'escena que més m'agrada del film és pràcticament al final, quan els membres del grup decideixen exigir al general Mapache que alliberi el seu company Ángel, l'únic personatge "idealista" de la pel·lícula. Primer, com es pren la decisió, sense discussió, pràcticament sense conversa ("Let's go!" "Why not?"). Altre cop són les mirades les que parlen. Després, el grup (d'esquerra a dreta, Ben Johnson, Warren Oates, William Holden i Ernst Borgnine), armats fins les dents, caminen pel campament, en una imatge icònica, envoltats de centenars de soldats mexicans.


Aquí teniu l'escena, tot i que malauradament, al minut i escaig desapareix el so. No hi ha diàlegs però sí us perdreu la banda sonora, que en aquell moment combina una cançó mexicana amb uns timbals marcials que fan pujar la tensió. Després, l'apocalipsi.

divendres, 15 d’agost del 2014

Jukebox audiovisual d'estiu

Recupero un vell costum d'aquest blog, el de recopilar en una entrada alguns dels discos / artistes que darrerament he estat escoltant, però ara ho faig insertant "youtubazos", de manera que hagueu de llegir menys i anar directament a la música, que és el que interessa. És una jukebox d'estiu, de manera que no us estranyi si hi ha una certa tendència cap al pop assoleiat.

Com el de la californiana Jenny Lewis, que va ser un dels motius pels que vaig comprar-me una entrada de dia al Primavera Sound, tot i que finalment el seu concert es va cancel·lar. Com a consolació fa uns dies ha aparegut el seu tercer LP en solitari, The Voyager (en té quatre més amb la seva antiga banda Rilo Kiley), que em sembla especialment adequat per aquestes dates. Sempre ben acompanyada (d'Elvis Costello a M. Ward) el nou disc de Jenny Lewis l'ha produït Ryan Adams, excepte un tema, el que teniu a continuació, que ho ha estat per Beck: una petita joia de pop perfecte amb lletra interessant i clip ple de cares conegudes (ja us he dit que sempre està be acompanyada).




Segurament T-Bone Burnett és un d'aquells tipus que mai ha produït un disc dolent, i certament els dos de The Secret Sisters no ho són. El primer, del 2011, més tradicional i dominat per versions de George Jones i Hank Williams. El segon, d'aquest any, suposa un salt endevant clar: temes propis, i apertura cap a un so més elèctric i variat. El que es manté inalterable són les harmonies vocals d'aquestes germanes reals, hereves dels Everly Brothers i tants altres duets fraternals del country i el bluegrass. "Rattle my bones" obre el CD, i n'és una carta de presentació excel·lent.




The Autumn Defense ja fa uns anys que van, però haig de reconèixer que no els he descobert fins fa poc, ja amb el seu cinquè disc, titulat, vés per on, Fifth. Es tracta d'un projecte paral·lel de dos dels membres de Wilco, John Stirratt (l'únic supervivent, a banda de Jeff Tweedy, de la formació original) i el multiinstrumentista Pat Sansone. Potser els seus discos no tenen profunditat dels de la banda mare, però no els cal, perquè tampoc no tenen les mateixes pretensions. En el clip que teniu sota recuperen una cançó dels Fleetwood Mac de primers dels 70.




Canvi de terç. Aquest estiu també he aprofitat per completar la discografia de Bruno Lomas, excel·lent vocalista valencià que va partir del rock més clàssic per acabar convertint-se en una mena de versió hispana de Tom Jones (llàstima que la seva mort el 1990 ocorregués abans de protagonitzar algun come back a l'estil del gal·lès). A més de les seves qualitats vocals, Lomas era capaç d'escriure les seves pròpies cançons (una rara avis als 60 a Espanya), com aquesta bomba de pop-soul. El clip està extret de la pel·lícula "Codo con codo", que també he pogut recuperar aquest estiu, i que sense ser cap meravella és del poc aprofitable del cinema ye-yé espanyol, gràcies a les bones interpretacions (musicals) de Lomas, Micky y los Tonys i l'inefable Massiel.




I acabem amb una recomanació de casa. Diumenge passat per fi vaig poder veure en directe Oslo, i la veritat és que em van encantar. "Només són cançons pop", em va explicar en acabar el Joan Rafael, però ja m'agradaria a mi ser capaç d'escriure una cançó pop com "L'invisible", que els darrers dies m'he trobat sovint tal·larejant. Oslo tenen editats dos EPs i espero que ens regalin molta més música.



dimecres, 16 de juliol del 2014

"Melting Pot": primer balanç

Amb la preestrena diumenge dia 6 es va tancar (de moment) un any llarg de feina dedicada al que s'ha acabat convertint en Melting pot, un documental que explica (o vol explicar) com és possible establir un diàleg entre dues tradicions molt allunyades físicament com són els castellers catalans i els govindes indis. L'oportunitat de fer un documental com aquest va sortir arran del viatge dels Castellers de Sants, l'estiu passat, per actuar durant el festival Dahi Handi a Thane, "petita" població (només quatre milions d'habitants) a tocar de Bombai.

I, en aquest sentit, el primer que cal dir és que una bona part del mèrit d'aquest documental correspon directament a la colla. Des del primer moment van tenir molt clar que volien anar més enllà de la pura crònica del seu viatge (que hagués estat una opció legítima) i reflectir, en canvi, una història més universal, en què el protagonisme estigués repartit entre castellers i govindes. A més, la colla va tenir el coratge d'assumir la tasca de productora, buscant els recursos per finançar un projecte low cost però buscant al mateix temps una qualitat professional. Finalment, també cal atribuir-lis el mèrit que Melting Pot sigui la història sobre el diàleg cultural perquè aquest va ser, efectivament, l'esperit amb què van plantejar el viatge a l'Índia: enlloc de competir, compartir.

En aquest sentit, podem dir que hem tingut la sort de comptar amb una matèria prima excel·lent (l'espectacularitat intrínseca dels castells i govindes, aquest discurs real de diàleg cultural)  i que només calia amanir-ho amb certa gràcia. També és cert que, potser encoratjats per aquestes circumstàncies, vam assumir algunes decisions un pèl arriscades (res d'offs omniscients; res d'entrevistes formals; buscar la màxima naturalitat, també lingüísticament...) que, juntament amb les dificultats de la producció (al cap i a la fi no vam estar ni deu dies a Thane, i hi vam arribar sense pràcticament saber què podríem gravar i què no) ens haurien pogut portar al fiasco. Sembla que ens n'hem sortit. 

 La Marta i el menda, travessant la plaça Openhouse de Thane amb l'ajut d'un anònim escorta. 

Personalment, ha estat un plaer treballar amb un equip heterogeni que ha aplegat vells col·legues d'anteriors aventures professionals (el Capde, el Serra...), noves coneixences que han esdevingut amics (el Pere, el Pau, l'Esther...) i amics procedents d'altres àmbits que també hi han ficat el seu granet de sorra (el Fer, que va acceptar el repte de fer una mescla d'àudio contrarellotge). I, és clar, la Marta, que com a "jefa" m'ha esbroncat pocs cops (i generalment amb raó) i a més m'ha demostrat (a mí, que sóc més aviat enemic del perfeccionisme) que sí, que a base de donar-li voltes i més voltes a les coses el resultat final acaba sent molt millor.

Penso, també, que no agrairem mai prou la feina feta al Pratik Hedulkar, protagonista / productor / traductor i, en general còmplice, fins i tot quan li demanàvem coses que no devia entendre per què volíem. Sincerament, a banda de la Marta, si hi ha una persona de la qual es podria dir que sense ell el documental no existiria és el Pratik.

Punt i apart també per la banda sonora original, composada (també contrarellotge) per Gerard Alís i interpertrada fonamentalment per ell mateix i Manu Sabaté a la gralla. Penso sincerament que aquesta música mereix tenir vida més enllà de la pel·lícula, i més en un món casteller que, tocs tradicionals a banda, necessita una banda sonora més rica que l'odiosa Polca d'Ours o les cançonetes mestisso-postisses que parlen de "tocar el cel amb la mà" i que darrerament ens estan envaïnt... 

Queda lleig dir-ho, però l'estrena va ser un èxit. Sí, podem pensar que era públic "captiu", composat fonamentalment membres de la colla i mecenes del documental, i és així. Però també és cert que justament per això podien ser molt exigents i crítics si el resultat no hagués correspost a les seves expectatives (per cert, teniu l'opinió d'un dels assistents, l'amic Xavier Brotons, aquí). Pels que no vau poder (o no vau voler) assistir-hi, sembla que hi haurà més ocasions. Cal veure quina és la vida posterior que li sabem donar al documental, però jo sóc bastant optimista en aquest sentit i penso que tenim Melting Pot per estona.

dimecres, 30 d’abril del 2014

La construcció dels relats històrics nacionals

El vaig comprar per Sant Jordi -em va cridar l'atenció en una de les parades de la Rambla de Tarragona, malgrat que no n'havia sentit res- i l'he devorat en pocs dies, amb gran plaer: La invención del pasado. Verdad y ficción en la historia de España, de l'historiador gallec Miguel-Anxo Murado. El llibre ha anat fins i tot més enllà de les meves expectatives: si fa no fa, tots sabem (o intuïm) que la "història", qualsevol història nacional, està convenientment maquillada, que la memòria és sel·lectiva i que tots escollim la manera més favorable per construir el relat del nostre passat.

Però Murado fins i tot va més enllà i fa una esmena a la història com a ciència que en alguns moments sembla total. No és tan sols que hi hagi manipulacions interessades, és que directament, quan parlem del passat no podem parlar de "fets", perquè mai poden ser comprovats objectivament. Pel que fa a la major part de la nostra història, ni tan sols disposem de fonts realment fiables, presencials, que ens expliquin què és el que realment va passar en aquell moment. Així, per exemple, es pot qüestionar amb tota contundència que la invasió islàmica de la península tingués lloc el 711, que es resolés en una sola batalla decisiva, i fins i tot que fos ben bé una invasió militar. I això només és un exemple!


Murado va desmuntant els diferents elements que han intervingut per configurar el relat històric: les fonts, que sovint no són contemporànies als fets; el mal ús d'obres literàries com El Cantar del Mío Cid o el mateix Quixot com si descrivissin una realitat i no una ficció; el paper de la pintura de temàtica històrica en la definició d'unes imatges concretes; les "reliquies" i objectes que ens han arribat del passat, així com els edificis; i, lògicament, també la intencionalitat política dels qui han definit la història en cada moment... Tot això ha definit una història plena de mites, falsetats o afirmacions simplement indemostrables, que sovint la història acadèmica ha acabat refutant però que en canvi es continuen reproduïnt en llibres de divulgació, textos escolars i les visions que es traslladen al cinema o la televisió.

Em sembla especialment interessant el fet que l'autor no té (o no explicita) una intencionalitat política en la seva denúncia de com s'ha construït aquesta falsa història d'Espanya. En aquest sentit, deixa molt clar que les mateixes crítiques es poden fer a qualsevol altra història nacional (és molt interessant quan demostra que les històries d'Espanya, França i Anglaterra reprodueixen un mateix esquema). Hem de suposar que si ho exemplifica en la història espanyola és, sobretot, perquè tant el lector com ell mateix hi estan més familiaritzats.

Sent història d'Espanya es tracta, lògicament, d'una història d'Espanya de matriu castellana, una visió romàntica que encaixa perfectament amb el discurs de Rajoy que Espanya és "la nació més antiga d'Europa". I és una llàstima en aquest sentit que no disposem d'un text equivalent (almenys jo no el conec) que destripi com s'ha confeccionat la història de Catalunya, des del suposat primer parlament d'Europa al 1714. Sens dubte, seria un material interessant en el moment en què ens trobem.

diumenge, 30 de març del 2014

A la carretera (EUA 2004)

El 14 de març de 2014, el dia que Zapatero va guanyar les eleccions després dels atemptats islamistes a Madrid, va ser també el meu darrer dia de feina a El Punt, després de dos anys i escaig de responsable de l'edició del cap de setmana a Tarragona. Exhaust i cremat, necessitava un respir. Havia arribat a aquesta conclusió després del Nadal, de manera que amb força antelació vaig pactar que treballaria fins la nit electoral i, donat que l'endemà tindria temps i diners estalviats, vaig tenir clar que havia d'aprofitar per viatjar. L'elecció per mi va ser òbvia: me n'aniria als EUA, no a un lloc en concret, sinó a viajar amunt i avall.

El que no pensava en un primer moment és que a més ho faria acompanyat. David Unger havia coincidit amb mon germà d'Erasmus a Aberdeen, i durant anys havia passat pràcticament cada Setmana Santa a Tarragona. Jo, al meu torn, havia tret rendiment de les seves estances a Dublin i Londres. Vaig escriure'l per demanar-li consell, especialment sobre la viabilitat de viatjar en transport públic pel seu país. La seva resposta, de fet, va ser una proposta: després d'anys a Europa, tornava a casa per una feina que havia aconseguit a Seattle. Abans, però, tenia una boda a Washington DC, i no li sabria gens greu de fer un bon viatge abans de començar una feina que, d'alguna manera, semblava que li suposaria posar a fi a la vida més aviat nòmada que havia menat durant molts anys. Les dates quadraven.

Així, ens vam reunir a Washington DC, a casa d'un amic seu (una de les virtuts de David és que té amics diposats a deixar-li un sofà o un llit a pràcticament tot el planeta). Amb una petita aportació meva, ell es va comprar un cotxe de segona mà, un Toyota Celica vermell que ens havia de dur a l'altra banda del país i que després va continuar fent servir durant anys. Lògicament, no podíem marxar fins l'endemà de la boda, i a més ell volia passar uns dies a Portland, a casa dels seus pares, abans de començar la feina. Tot això ens deixava unes tres setmanes per recórrer la distància entre aquests dos punts. Jo vaig imposar la ruta més llarga, i en això vaig ser inflexible: havíem de passar pel sud, malgrat les seves reticències de ianqui.

En color lila, la ruta que vam seguir per anar de Washington a Portland. Certament, no la més curta possible. 

Si no ho recordo malament, van ser en total 20 jornades de viatge en cotxe. Generalment féiem potser unes cinc hores de cotxe al dia, tot i que també vam fer un parell de tirades més llargues i també hi va haver alguns dies que no vam conduir. La ruta i fins on arribaríem cada dia ho decidíem sobre la marxa: no hi havia més planificació que els nostres interessos (no sempre coincidents) i algunes persones que ell volia veure pel camí. I certament és un país que cal recórrer en cotxe. Vam travessar "només" dotze estats: Virgina, Tennessee, Missouri (durant una horeta com a molt), Arkansas, Mississipi, Louisiana, Texas, Nou Mèxic, Arizona, Nevada, Califòrnia i Oregon.

El David i jo amb el Toyota Celica, fent-nos els xulos a Monument Valley.

Per mi, com intuïrà qualsevol que em conegui, va ser un viatge apassionant. D'alguna manera, va acabar estructurant-se a partir de quatre grans eixos que van anar succeint-se cronològicament en el viatge. El primer, la història i la política, amb l'estada a Washington i la visita a les cases els presidents Jefferson i Jackson. El segon, el musical, a mida que passàvem per Nashville (Ryman Auditorium, Country Music Hall of Fame), Memphis (Graceland, els estudis Stax i una excel·lent expo de l'Smithsonian) i Nova Orleans (tota ella). D'aquí, i després de passar per Texas com una exhalació, el món mític del Far West, entrant a Nou Mèxic per Fort Sumner (on van matar Billy The Kid); les restes arquològiques dels indis Pueblo i els centres històrics de Santa Fe i Albuquerque; el Chelly Canyon (més impressionant per mi fins i tot que el Grand Canyon); la petita reserva d'Acoma, amb el vell poblat d'adobe dalt d'una mesa; i per suposat Monument Valley. I el darrer tram del viatge, l'Amèrica del show business: Las Vegas (dormint al Tropicana, "the way Las Vegas was meant to be") i Los Angeles, on vaig conduir pels carrers de Beverly Hills però em vaig quedar sense anar a la platja de Santa Monica, una de les grans frustracions del viatge. De propina cal afegir-hi els dies que vaig passar a Portland i, ja sol, a San Francisco (probablement, la millor ciutat dels EUA perquè un europeu hi visqui), des d'on tenia el vol de retorn. En total, 40 dies lluny de casa, sense haver de pensar en la feina que ja no tenia.

A Memphis, davant Graceland, la mansió d'Elvis: punt imprescindible en un viatge a l'ànima d'Amèrica.

Per mi, és clar, va ser una experiència genial. Necessitaria molt més espai per explicar-vos els mil i un detalls i anècdotes, però no puc deixar d'esmentar almenys, pel punt surrealista, les dues nits que vam dormir en un convent de monges catòliques a Jonesboro (Arkansas), ciutat que tenia com a màxim atractiu un Walmart, perquè David volia retrobar-se amb un capellà que havia conegut a Roma. O màgiques casualitats com que l'única nit que vam passar a Nashville puguéssim assistir a un concert de Calexico en un petit bar. I les converses amb el David, mentre conduïem, sobre mil i un temes i, sobretot, sobre les diferències entre els nostres respectius països. Un viatge, per tant, entre el sublim i el terrenal; entre l'anècdota i la categoria; entre el friquisme, la mitomania i la Cultura amb majúscules.

Ja fa deu anys...

dissabte, 8 de març del 2014

"They don't know": de Kirsty MacColl a Lydia Loveless

Avui en dia a Kirsty MacColl se la recorda sobretot com la noia que canta amb Shane McGowan al clàssic nadalenc "Fairytale from New York", de The Pogues. Però el llegat d'aquesta britànica, tràgicament morta l'any 2000 amb només 41 anys, va molt més enllà d'aquest hit, tant pel seu treball en solitari com per les col·laboracions (va treballar amb The Smiths, Billy Bragg, Evan Dando i Robert Plant, entre d'altres). Va aplicar el seu talent a una gran varietat de músiques, des del folk (el seu pare era Ewan MacColl) a la música de ball passant pel country i els ritmes llatins, però tot passat per la seva pròpia personalitat i sense renunciar mai a la voluntat de fer música pop, en el bon sentit de la paraula. I, a sobre, a més de vocalista personal també era una compositora i lletrista excel·lent i fins i tot productora. Una artista completa, per tant, com encara n'hi havia ben poques als anys 80. [Per cert, l'any passat en teoria es van reeditar els seus àlbums, amb cançons extra, però encara continuo buscant-los sense èxit.]


Però malgrat aquest ampli llegat, jo m'estimaria la Kirsty MacColl encara que només hagués gravat una cançó, el seu primer single i, casualment, també la primera seva que vaig sentir: "They don't know". El 1979, en plena ressaca punk, Kirsty va debutar amb una meravella melòdica, de lletra innocent i un punt naïf ("però ells no saben res de nosaltres i mai han sentit parlar de l'amor", diu com a resposta a les crítiques dels amics), que recuperava l'estil de les girl groups dels 60. Per mi és una petita joia i una cançó que no puc escoltar (o tal·larejar) sense somriure.



La cançó va ser un èxit... però cinc anys més tard i en versió de Tracey Ullman. Versió produïda per la pròpia MacColl, que també hi feia les segones veus. A partir d'aquí, la cançó ha estat també versionada per Andrea Corr o els Gigolo Aunts, entre d'altres. I ara fa unes setmanes que tot just n'ha aparegut una altra, de Lydia Loveless, que fa servir la cançó per tancar el seu nou àlbum Somewhere else. Ella mateixa ha explicat que quan van acabar d'enregistrar el disc encara tenien un temps extra d'estudi i va decidir incloure el tema: "És una cançó pop molt simple, gairebé perfecta. La lletra és increïblement intel·ligent, però no autoconscient de la seva intel·ligència, si això té sentit. Tenia la sensació que l'àlbum va cap avall, cap avall, que vaig pensar que havia d'acabar amb una nota alta. Et vas deprimint i comences a beure, i llavors l'acabes amb una petita i feliç cançó pop." La versió de Loveless és fidel a l'original quant a estructura i melodia, però alguns petits detalls en l'arranjament (el tempo lleugerament accelerat, molta més presència de guitarres elèctriques, el contrapunt de la segona veu masculina) li aporten més múscul i fins i tot tinc la sensació que la milloren.



Ha estat gràcies a aquesta versió de "They don't know" que he descobert l'existència de Lydia Loveless, i això també li haig d'agrair a Kirsty MacColl. Loveless és una jove (23 anys!) cantant i compositora enquadrada dins el country alternatiu o, com en diuen alguns, insurgent. Somewhere else, el seu tercer LP i segon per Bloodshot Records, és excel·lent i addictiu. Loveless, que està casada amb el seu baixista i va començar a cantar acompanyada del seu pare a la bateria, s'ha rebelat contra els constrenyiments propis de la música country, i més per les dones, i no té por d'exhibir la influència dels Rolling Stones o del punk o de cantar sobre l'alcohol: "Hi ha tanta pressió com a dona per encaixar en un gènere predeterminat. Jo animaria les dones a escriure sobre qualsevol cosa que els surti i a no preocupar-se per sonar com algú que hagi sortit abans. Ser realment una mateixa és no tenir por." Ho hauria pogut dir Kirsty MacColl.

dilluns, 24 de febrer del 2014

Donny Hathaway, "descobriment" musical del 2013

Dir que un dels meus descobriments musicals del 2013 ha estat Donny Hathaway, mort el 1979, implica reconèixer que potser miro (o escolto) més cap enrere que cap endavant, però crec que a aquestes alçades aquesta confessió no sorprendrà ningú. Sí que potser és sorprenent que hagi trigat tant a convertir-me en fan de "Mr. Hathaway", tal i com l'esmentava Amy Winehouse al seu exitàs "Rehab". Sí que sabia de la seva existència i l'associava a alguns dels meus soulmen favorits, com Curtis Mayfield i Jerry Butler (tots tres nascuts a Chicago), però realment mai m'havia preocupat d'aprofundir-hi.


La meva introducció a Donny Hathaway va ser gràcies a Live (72), difícilment millorable tarja de presentació ja que exhibeix totes les facetes d'aquest artista: autor però també genial intèrpret de cançons alienes; vocalista sublim (allà, amb Marvin Gaye), però també remarcable pianista; igualment excel·lent en temes eminentment rítmics ("The ghetto") i en balades com el "Jelous Guy" de John Lennon... I si era capaç de tot això en directe, què no podia fer a l'estudi de gravació, on a més podia afegir-li les seves qualitats d'arrangista? Durant els primers 70 devia fer la sensació que no hi havia límits per Donny Hathaway, però el cert és que era un tipus depressiu que cap al 1974 va desaparèixer de l'escena. Quan semblava que de mica en mica recuperava la seva carrera artística es va llençar per la finestra des del quinzè pis on vivia. Per tant, una carrera curta i una discografia encara més, concentrada bàsicament entre el 1970 i el 1973.


Davant una obra breu però d'altíssim nivell com aquesta, la millor opció és aconseguir-la sencera. Un propòsit que es va començar a fer realitat amb l'adquisició d'una d'aquestes capsetes de preu proporcionalment econòmic que inclouen cinc CDs d'un mateix artista, les Original Album Series de Warner. En aquest cas, el tres LPs d'estudi de Hathaway, el directe esmentat i el pòstum In Performance (80). Només uns mesos més tard m'assabento de l'edició d'una boxset dedicada al soulman: Never My Love: The Anthology (2013). I l'alegria és completa en descobrir que el seu tracklist limita al mínim les duplicacions amb els discos que ja tinc, i, al contrari, juntament amb ells pràcticament conforma una "Integral Donny Hathaway". De fet, només el primer dels quatre CDs de la boxset és una mena de "grans èxits" del cantant, i tot i així inclou diversos temes que no van aparèixer en els seus LPs, així com d'altres en versió single, mentre que el quart CD recull tots els duets que va enregistrar amb Roberta Flack. Els altres dos compactes són de material inèdit: el primer, en directe, no aporta gaire cosa al que ja sabíem, però el segon, amb enregistraments d'estudi del 1974 en endavant, sí que ens ajuda a completar la història i demostra que, encara que no publiqués cap disco, Donny Hathaway sí que va estar actiu els darrers anys de la seva vida. La qual cosa fa encara més tràfica la seva mort.

dimarts, 21 de gener del 2014

Els músics de ficció i les cançons que mai no van existir

Recordeu quan, a mitjans dels 60, la parella folk Mitch & Mickey van enamorar els EUA amb el seu "petó al final de l'arc de Sant Martí"? O quan, a principis dels 70, els nord-americans Stillwater i els britànics Strange Fruit eren dues de les grans sensacions del hard rock que es podien veure en directe? I els hits comercials del duet Pop! a mitjans dels 80? Els recordeu? Probablement no, i és lògic perquè cap d'aquests artistes ni de les seves cançons van existir mai... fins que algú va decidir fer-ne una pel·lícula.

Inside Llewyn Davis, la darrera pel·lícula dels germans Coen, demostra un cop més que, almenys per mí, a la gran pantalla funcionen millor les històries de músics quan aquests són de ficció (malgrat que puguin estar inspirats parcialment en un o diversos de reals, com és el cas). Potser perquè, per tal de dotar-se de tensió dramática, el clàssic biopic d'estrella pop acaba reproduint inevitablement els mateixos esquemes (vegeu, per exemple, els dedicats fa uns anys a Ray Charles i Johnny Cash) i a més te la complicació d'haver de resistir la comparació amb els artistes originals. Quan els protagonistes són de ficció, en canvi, és possible crear personatges arquetípics i en aquest cas descobrir els referents que s'han fet servir és un al·licient.

Quan parlem de músics de ficció, un altre element que a mi em sembla fascinant és que, en bona lògica, cal dotar-los també d'un repertori que no existeix, d'una música i sovint uns suposats èxits que encaixin perfectament en aquella realitat en la que se'ls està inserint. És a dir, uns èxits (o fracassos) que no ho van ser ser (perquè no existien), però que ho podrien haver estat (si haguessin existit). I mentre en altres suports narratius (com ara una novel·la) es pot prescindir més o menys d'aquesta música irreal (n'hi pot haver prou amb invertar-se un parell de títols i potser una petita descripció), en una pel·lícula no hi ha més remei que dur a terme tot el procés creatiu: cal composar aquestes cançons, cal arranjar-les i cal enregistrar-les.

Val a dir que en el cas d'Inside Llewyn Davis, aquesta jugada d'inserir en la realitat unes cançons que realment no van existir no ha estat pràcticament necessària: en retratar una escena, la del Greenwich Village del 1961, que bàsicament ho era d'intèrprets i no d'autors, Oscar Isaac i la resta del repartiment n'han tingut prou amb cantar cançons, tradicionals o no, que ja formaven part d'aquell repertori (i que consti que ho fan magníficament, i que un dels mèrits de la pel·lícula és que respecta íntegrament aquestes interpretacions).

Sí que hi ha una escena, però, en la que es fa servir aquest recurs: la de l'enregistrament d'un tema suposadament composat pel personatge interpretat per Justin Timberlake (ni més ni menys), una mena de cançó novelty a propòsit de la cursa espacial titulada "Please Mr. Kennedy". Lògicament, aquí hi ha una voluntat paròdica per part dels Coen (com sovint hi ha en aquestes músiques de ficció), però al mateix temps, i aquesta és la gràcia, és una cançó que realment s'hauria pogut escriure, arranjar i enregistrar el 1961. I que, efectivament, podria haver estat un gran èxit malgrat ser, als ulls de Llewyn Davis i qualsevol que es considerés (llavors i avui) un artista seriós, una gran tonteria.



Doncs bé, aquest recurs que a Inside Llewyn Davis és més aviat anecdòtic té un paper molt més central en d'altres pel·lícules, en les quals entorn uns músics de ficció ha estat necessari construir tot un repertori amb un esforç de versemblança. Algunes d'aquestes cançons han acabat sent memorables. I alguna, fins i tot, èxits reals (déu n'hi do la paradoxa!). Són cançons, per tant, que poden tenir prou qualitat com per tenir vida més enllà de la pel·lícula que les ha creat, però que tenen sentit i han de ser disfrutades sobretot en relació a aquesta. I és interessant saber també qui en són els creadors i intèrprets reals (que poden ser, o no, els actors que apareixen en pantalla).

Si tinc prou temps i energies, aniré repassant-ne unes quantes en aquest blog al llarg dels pròxims mesos. Espero que algú m'hi acompanyi. I descobrirà que la història fictícia de la música popular pot ser tant o més interessant que la real.

diumenge, 5 de gener del 2014

Homenatge als mestres de la cançó a dues veus

Ha mort Phil Everly, el petit dels Everly Brothers. Segurament per molts els Everly Brothers siguin una simpàtica nota al peu de la història de la música pop, gràcies als seus èxits com "Bye bye love", "Wake up Little Susie" o "All I have to do is dream". Però la contribució dels dos germans és qualsevol cosa menys anecdótica: juntament amb Buddy Holly, van ser claus en la transició del rock primigeni amb arrels bàsicament en el r&b cap a un pop més suau però també més complex, amb més matisos, i van aportar-li la sensibilitat i el so acústic del country i el bluegrass. Però, sobretot, van destacar per les seves harmonies vocals: dues veus sonant com una de sola, generalment Phil dalt i Don baix, aconseguint un so perfecte. Per això van ser mestres de Lennon i McCartney, de Simon i Garfunkel, de Parsons i Hillman, d'Edmunds i Lowe i, fins i tot, d'Olson i Louris. Vaja, i també de Manolo i Ramón.

Els Everlys s'han convertit en una de les meves petites obsessions musicals, ja que tenen una discografía llarga i plena de tresors a descobrir (a més d'algunes bonyigues). Lògicament, pràcticament tot el que van gravar per Candence als anys 50 és imprescindible, però quan el 1960 es van passar a Warner van continuar facturant petites joies pop. És cert que a mitjans de la dècada estaven una mica desubicats, però cap a finals de la mateixa estaven a l'avantguarda del country rock amb àlbums tan interessants com Roots i diversos singles excel·lents. I encara als 70, ja a RCA, van oferir un parell d'LPs molt disfrutables, versionant Kriss Kristofferson o John Prine i amb temassos propis com "Green river". En aquest sentit, cal dir que tot i que bàsicament els recordem com intèprets (la majoria dels seus primers èxits sorgits de la ploma de Boddleaux Bryant), tant Phil com Don també van composar algunes grans cançons.



I si dubteu de la vigència musical dels Everly Brothers, aquest passat 2013 han aparegut diversos discos d'homenatge als germans. El més mediàtic és Foreverly, a càrrec d'una parella inesperada formada per Norah Jones i Billie Joe Armstrong, el cantant de Green Day. Tots dos han repassat el que de fet va ser el primer LP dels germans, Songs our daddy taught us, que com el títol indica era un recull de cançons folk. Punt positiu per Jones i Armstrong -que realment sonen molt bé junts- per aquesta opció que demostra coneixement del llegat Everly. I imaginem-nos ara quin teen idol actual -perquè això és el que eren els Everly el 1958, teen idols- tindria els collons d'enregistrar un disc de cançons populars totalment en acústic.

What the brothers sang és fins i tot més interessant en el sentit que conté cançons de totes les èpoques Everly: algun èxit (com ara "Devoted to you" o "So sad"), però també temes francament obscurs com "Omaha" i d'altres que no associaríem immediatament als Everly però que, com diu el títol, els germans van cantar en algun moment. Els seus responsables són Bonnie "Prince" Billy i Dawn McCarthy, tots dos cantants indie folk, i que opten per un acostament menys reverent que el de Jones i Armstrong, cosa que també s'agraeix.