dilluns, 14 de setembre del 2015

Més interpretació, més periodisme


Sens dubte, el món casteller viu actualment el millor moment en més de 200 anys d’història: l’alt nivell de les colles, l’expansió arreu del país, la popularitat i acceptació entre la població catalana i el reconeixement de la Unesco, entre d’altres, en són expressió. Val la pena preguntar-se si el periodisme dedicat al fenomen casteller està a l’alçada d’aquest nivell d’excel·lència. Primera consideració: la informació dedicada als mitjans als castells és incomparablement superior a la què hi trobem dedicada a qualsevol altre element de la cultura popular i tradicional catalana (encara que pels castellers segurament sempre serà insuficient). Ara bé, el que em preocupa no és la quantitat sinó la qualitat d’aquesta informació. 


Quan vaig escriure, el 2004, el meu llibre El periodisme casteller: un cas d’identitat, una de les tesis era que es tractava d’una especialitat periodística encara en fase de normalització. Una dècada més tard, i ja no en actiu com a periodista casteller, la meva sensació és que no hem avançat gaire en alguns dels principals problemes que assenyalava per aquesta normalització: la dificultat per transcendir el “gueto” casteller (és a dir, l’aparició d’informació castellera fora dels espais especialitzats); la dicotomia “periodista casteller” vs. “casteller periodista”, inconcebible en la majoria dels àmbits d’aquesta professió (que això és en definitiva el periodisme, una feina); o la incapacitat per definir quin és el públic destinatari d’aquesta informació (ens adrecem als castellers o a la tia Pepeta?; jo sempre vaig mirar d’escriure pensant que ho feia per l’aficionat).

Per si això fos poc, la situació s’ha complicat (s’ha deteriorat?) amb la combinació d’un mal general del periodisme contemporani –la subordinació a la immediatesa de les xarxes socials per sobre de la profunditat i el rigor- amb una dificultat específica pròpia del creixement casteller: cada cop hi ha, en un mateix dia o cap de setmana, més punts d’interès casteller sobre els quals teòricament caldria informar. El resultat és que bona part del periodisme casteller acaba oferint poca cosa més que llistats de resultats i estadístiques, duplicant allò que ja hem llegit a twitter. 

No hi ha –o, en tot cas, jo no en tinc- fórmules màgiques. Ara bé, penso que el periodisme casteller que a mi m’agradaria llegir (o escoltar, o veure) passa per apostar més decididament pels gèneres interpretatius: l’entrevista, el reportatge i, sobretot, la crònica, que en principi hauria de ser el gènere del periodisme casteller per antonomàsia (una crònica va signada i sempre ha de portar un element de lectura personal d’aquella realitat que explica). En definitiva, més periodisme.  

(Article publicat originàriament al número 13 de la revista Fet a Tarragona, publicat el setembre de 2015)