dijous, 11 de febrer del 2016

Els 200 millors àlbums de la història... segons "Uncut"

La revista Uncut, que de fa uns anys és la meva  favorita en això de la música, ha publicat en el seu darrer número una llista dels "200 millors àlbums de tots els temps" (podeu consultar-la aquí). És evident que el valor real que tenen aquestes llistes és molt relatiu, ja que els que hi voten se suposa que han de combinar una sèrie de criteris, com ara el gust personal, l'impacte que va tenir el disc en el seu moment o el llegat que ha deixat amb el pas del temps, cap dels quals és verificable de forma empírica. De fet, des de la pròpia revista han encarat la tasca amb certa prevenció, però plantejant-ho com un exercici per definir quin és el cànon que actualment conformen els seus crítics i col·laboradors. Al cap i a la fi, els rànquings tenen molt de joc.

Així, el resultats final és que Pet Sounds, dels Beach Boys, és el millor àlbum de tots els temps. Sí, el disc que Brian Wilson interpretarà en directe al pròxim Primavera Sound. Potser de mica en mica en aquest país s'anirà entenent que, efectivament, els Beach Boys són una de les grans, grans bandes de la història de la música popular. La transcendència de Pet Sounds hauria d'estar fora de dubte (a més d'incloure cançons meravelloses com "God Only Knows" o "Caroline No"), tot i que el meu disc favorit dels californians és justament l'únic altre que entra a la classificació, Surf's Up (135). Tot i això, a algú el pot sorprendre que els BB se situïn per davant de Beatles, Dylan o altres. L'explicació és justament que en el seu cas l'"obra mestra" està molt clara, mentre que en els altres artistes el vot s'ha dividit entre diversos discos.


La veritat és que als d'Uncut els ha quedat un rànquing força canònic: així, el top ten el completen dos discos dels Beatles (2 i 5), dos de Dylan (7 i 9), l'Astral Weeks de Van Morrison (3), el debut de la Velvet (4) i, potser els més discutibles, el Forever Changes de Love (6), The Queen is dead (8) dels Smiths i Marquee Moon (10) de Television, tot i que el primer suposa una alegria per mi. Segueixen dos Bowies (el que dèiem del vot dividit) i cal arribar fins al tretze, això sí, per trobar el primer exemple de música negra, el What's going on de Marvin Gaye (que acostuma a puntuar més alt, però en tot cas sí que hi ha certa unanimitat a considerar-lo la cimera del seu gènere).

La revista no ho especifica, però dono per fet que són els millors àlbums de rock. Així s'entén que el jazz quedi reduït a Miles Davis (14), John Coltrane i Charlie Mingus; el country a Johnny Cash i Gillian Welch; i el blues (no blues-rock) simplement no existeixi. La decisió de no incloure recopilatoris pràcticament condemnava a no aparèixer als fundadors del gènere, però tot i això resulta sorprenent comprovar que Elvis Presley no apareix per enlloc. Si no m'equivoco, Bjork, Can, Kraftwerk i Serge Gainsbourg són els únics artistes no anglosaxons. Pitjor encara: no n'apareix cap de fora del que en diríem primer món. Ni tan sols Bob Marley.

Malgrat totes aquestes limitacions i altres decisions discutibles (com que Springsteen no aparegui fins el 96!!!) que segurament tenen a veure amb un biaix britànic que malgrat tot està força controlat, com deia, em sembla un llistat força canònic i, per tant, poc donat a la frivolitat. Li aplico la meva particular prova del cotó -que durant anys vaig fer servir també per mesurar la profunditat del catàleg d'una botiga de discos-, que és mesurar-la a partir de la presència Byrds: la llista inclou tres àlbums de la banda (al 68, 78 i 128), i tres més d'excomponents (Gene Clark al 192; David Crosby al 64 i els Burritos al 95). Sis discos no està gens malament. A més, la tria és encertada i l'ordre també  correcte (Notorious per davant de Younger; Gilded Palace of Sin abans que Sweetheart of the Rodeo).


La llista -si ens la creiem mínimament és força reveladora quant a allò que els grans anys del rock han quedat enrere. El 43 dels discos són dels 70, i el 23,5% dels 60, mentre que el segle XXI només aporta vuit discos... I potser els 70 s'imposen en quantitat, però en qualitat la cosa està clara: vuit dels deu primers discos són del 65-68, els anys daurats del rock...

Queda només comprovar com de canònic sóc jo. Faig una repassada ràpida i conto que en tinc uns 105-110 i podríem dir que uns 40-45 més els "tinc" parcialment via recopilatoris. No està gens malament. Però encara me'n falten 50. I tots els que no estan a la llista... Don't stop!

PD: Fa uns dies un amic la identitat del qual no revelaré discutia, arran la mort de Glenn Frey, si els Eagles eren més "importants" que David Bowie. Pels d'Uncut la resposta és clara: Bowie és de fet l'artista amb més discos a la llista (7); dels Eagles no n'hi ha cap. Tot i que la pregunta clau continua sent què és important i qui ho defineix.