dimarts, 6 de setembre de 2016

Dues setmanes pel nord del Marroc

Contràriament al què és habitual, aquest any la Marta i servidor hem tingut clara la destinació de les vacances des de mesos abans: el Marroc, país on la Marta no hi havia estat mai i que jo només n'havia fet dos tastets que m'havien deixat amb ganes de més. Val a dir que el mèrit d'aquesta planificació avançada no és nostre, sinó del fet que es va plantejar la possibilitat de viatjar -finalment només van ser els primers dies- amb dues amigues de la Marta, i això ens va impedir optar pel nostre clàssic viatge "last minute".

Finalment van ser dues setmanes llargues -disset dies- pel nord del país. Vam volar a Tànger i des d'allà directes a Asilah, una bonica població costanera de la que ja m'havia enamorat en una brevíssima visita, fa anys, amb el "Quarts de Nou" i els Xicots de Vilafranca. Aquí ens hi vam estar cinc dies en una casa de la medina amb vistes al mar, combinant dies de platja amb excursions a Larache (especialment bonic el barri de l'Alcassaba dins la medina) i Tànger (que em va semblar força millorat respecte la visita anterior). A més, també vam compartir algunes estones amb la família política de l'Ariadna, cosa que va ser especialment interessant perquè no sempre és fàcil relacionar-te amb els locals sense que hi hagi interessos (lògics) pel mig.

A Chaouen, amb el gorro rifeny que malauradament, vaig deixar-me uns dies després en un hotel. 

Passats aquests primers cinc dies en format de quartet, la Marta i jo començàvem la nostra ruta en solitari (bé, en duet... bé, en parella), movent-nos sense excessius problemes amb transport públic -autobusos i taxis compartits- i aplicant, aquí sí, un punt d'improvisació quant a la ruta a seguir. Primer ens vam desplaçar a Tetuan, que per mi va acabar sent una de les ciutats més interessants, en bona mesura per la contraposició entre la seva medina -Patrimoni de la Humanitat i de les més "autèntiques" que vam veure- i la ciutat "espanyola", amb edificis dels anys 30-50, força ben conservats. I, a més, pràcticament sense turistes. Des d'allà també vam fer una escapada a la platja, a Ued Lau, petit poble pescador que segons la guia "està a punt d'esclatar" i que vam poder comprovar com en el temps transcorregut des de la redacció de la mateixa ja s'havia transformat en una mena de Salou sense gràcia.

El següent punt de la ruta va ser l'inevitable Chaouen: la seva plaça principal és com una Rambla de motxil·lers, però realment és un indret molt maco i val la pena anar-hi. Vam travessar la cordillera del Riff en un viatge que semblava inacabable en bus per arribar a Alhucemas (o Al Hozaima). Aquesta ciutat nova -fundada als anys 20 pels espanyols- no té cap mena de gràcia en ella mateixa, i segurament per té més sentit anar-hi quan es disposa de transport propi, més temps i/o millors condicions físiques que les nostres, per tal de passar uns dies pel Parc Natural adjacent, explorant la costa. Nosaltres ens vam haver de conformar amb l'excel·lent platja Sfiha, que semblava interminable i a més comptava amb l'atractiu singular de tenir, a pocs metres dins el mar, el penyal de sobirania espanyola. A més, vam gaudir d'un concert de pop bereber. I jo em vaig fotre un plat de pasta frutti di mare versió marroquina que va ser del millor del viatge, culinàriament.

Una nova tirada llarga de bus -agreujada pel fet que va sortir amb una hora i mitja de retard- ens va portar a Meknès, la menys coneguda de les quatre ciutats imperials marroquines, però la que té una porta més gran, Bab-el Mansour, i davant una plaça que se suposa que és la versió petita de Jmaa El Fnaa de Marraqueix. Des d'allà vam fer una excursió a les runes rumanes de Volúbilis -va bé un canvi "cultural" després de tanta medina- i al poble-mausoleu de Mulai Idris.

La medina de Fez

La darrera etapa del viatge ens va portar a Fez, des d'on teníem el vol de tornada, i potser ens va agafar un pèl cansats i saturats, justament en el punt del viatge on segurament hi havia més "pressió al turista". Entre d'altres, en un dia vam viure el contrast entre contractar un guia professional i ser acompanyat -vulguis o no- per un "estudiant" que poc més o menys ens va acabar declarant la guerra santa.

En tot cas, el balanç final no pot ser sinó excel·lent. Sobretot penso que va ser un encert poder ser un pèl més "intensiu" i no limitar-se als punts més turístics. Un viatge més d'observar la gent, potser, que de veure "monuments", moments memorables, preus generalment raonables, gastronomia interessant -tot i que un pèl repetitiva i amb alguns perills amagats- i, encara que no ens cregui ningú, menys calor que a casa.

Hi tornarem.