dijous, 13 de desembre del 2018

Banda sonora pel Nadal: el millor de la collita d'aquest any


Fa uns quants anys ja vaig fer un post dedicat a discos nadalencs. A priori, poques coses semblen més irritants que la música associada amb aquesta festa: col·leccions de nadales tradicionals i d’estàndards mil-i-un cop versionats, sovint a càrrec d’antigues estrelles amb una trajectòria francament declinant que, oportunistes, miren de remuntar a base de joia, neu i optimisme impostat. Però, precisament per això, val la pena mirar de trobar alternatives més suportables. Aquest Nadal hi ha una collita abundant de discos nadalencs, i alguns d’ells són prou recomanables. 

El més mediàtic segurament sigui Happy Xmas d’Eric Clapton. És, també, el que a priori més encaixa en la sospita que editar un disc de Nadal és símptoma de sequera creativa. A la pràctica, no es diferencia gaire dels altres discos que darrerament ha editat el guitarrista que un dia va ser Déu: no entusiasma, però tampoc ofèn massa. Per tant, pot ser un possible regal pel cunyat o sogre com alternativa més digna a Il Divo o Ray Coniff. Això sí, a Clapton cal reconèixer-li el detall de versionar “Everyday will be like a holliday”, del gran William Bell.



En aquesta línia de discos més mainstream hi ha també Hey! Merry Christmas, de The Mavericks. L’amic Raul Malo s’ho ha treballat una mica més, ja que la majoria de les cançons són originals. Ara bé, com m’ha passat amb els darrers discos de la banda, em sembla una mica insípid. I sí, és molt –massa- nadalenc, en el pitjor dels sentits.


El disc més bizarro del lot sens dubte és el que signa William Shatner. Sí, el capità Kirk d’Star Trek, que ja té una trajectòria musical prou llarga, tot i que més que cantar, recita amb la seva veu característica. Shatner Claus, a més, compta amb les col·laboracions de personatges tan diversos com Judy Collins, Iggy Pop, Rick Wakeman (Yes) o Billy Gibbons (ZZ Top). Combinat amb un repertori d’estàndards ultraconeguts (“Jingle bells”, “White Christmas” o el “Run Rudolph Run” de Chuck Berry), el disc té moments francament divertits. Tot i això, la broma no sé si dóna per gaires escoltes.

Anem, ara sí, cap als veritablement recomanables, els que es poden continuar escoltant un cop passin les vacances.  Que un grup tan comercial com The Monkees publiqui un disc de Nadal (Christmas Party) entra dins una certa lògica. La sort és que ho facin després de Good times, el seu notable disc de retorn de fa un parell d’anys, i aplicant si fa no fa la mateixa fórmula: producció d’Adam Schlesinger, que s’ha encarregat de trobar un grapat de cançons noves de músics afins (algunes excel·lents, com “House of gingerbreaks”) i versions de clàssics pop de temàtica nadalenca (Wizzard! McCartney!! Big Star!!!). Tot i això, potser el moment més genuïnament emocionant és sentir Peter Tork cantant en llatí “Gloria in excelsis Deo” acompanyat de banjo.

Els dos darrers discos són totalment de material original i ens porten més cap al terreny de la música d’arrels americana. Rodney Crowell, un dels millors compositors country, ha confessat que, malgrat publicar Christmas everywhere, en realitat el Nadal no li agrada, així que no és estrany que la cançó que l’obre se subtituli “Ens veiem al centre comercial” o que en altres proclami que “el Nadal m’entristeix” o proposi “saltem-nos el Nadal aquest any”. De manera que potser és tracta d’un disc anti-nadalenc que, tot i això, és bàsicament divertit i simpàtic. 

 
També és molt divertida la darrera proposta, a càrrec de JD McPherson, el més jove de tots els artistes ressenyats, tot i que la seva proposta és un clar revival dels sons dels 50: rock, jump blues, rockabilly... El títol del disc (Socks) pot sorprendre en un primer moment, fins que un se n’adona que es refereix al regal de Nadal més habitual i decebedor, tal i com es pot veure a la portada. És també una de les millors cançons del disc, que en tot cas és compacte i no abaixa el llistó en cap moment. A més els aires vintage de tot el projecte lliguen amb l’element inevitablement nostàlgic del Nadal, de manera que, comptat i debatut, potser és el millor disc per aquestes festes.

dimarts, 20 de novembre del 2018

Tornar a la uni, vint anys després

Títol impactant, però tècnicament inexacte: en realitat vaig acabar la llicenciatura d'Antropologia l'any 2000, de manera que serien "només" divuit anys. I després encara vaig flirtejar amb un fallit doctorat, o sigui que, si fos honest del tot, potser hauria de titular "quinze anys després". Però no ho faré, i no només per allò de no deixar que la realitat no t'espatlli un bon titular, sinó també perquè també és cert que si la referència no és quan vaig deixar la universitat, sinó quan vaig començar-la (1992), llavors serien 26 anys!!!! I si em fixo en l'altre cop que vaig estudiar a la universitat britànica (un trimestre d'Erasmus a Loughborough), llavors encara són 23 anys. Depriment? Segurament.

Situem-nos: quan vaig fer l'Erasmus la Gran Bretanya estava en plena guerra Oasis-Blur i l'euroescepticisme era, en bona mesura, folklòric (poca broma, ara, amb el Brexit!). La jove promesa del laborisme era un tal Tony Blair. I un cop a Loughborough em van assignar la meva primera adreça de correu electrònic i vaig descobrir que existia una cosa anomenada internet. Sí, sona a prehistòria... El segle passat.

Total, que vint anys després (arrodonim-ho així) torno a la universitat. Amb companys d'estudis als que doblo l'edat. Sóc el iaio de la classe. Clar que només som cinc, al màster. Però en l'assignatura que compartim amb un altre màster pugem fins a 30 alumnes, i continuo sent el iaio de la classe. No crec que hi hagi cap que superi els 25. No problem. M'agradaria dir que és rejovenidor, però tampoc no seria del tot cert. Ja he dit algun cop que, en general, els britànics no són els més sociables del món, i a més la convivència és limitada perquè hi ha poques hores de classe.

La teoria en aquest país (ja ho era quan vaig ser a Loughborough) és que més que omplir-te d'hores de lectures (atenció! és un false friend), ets tu qui t'has de buscar la vida, sobretot llegint, llegint molt. No és un mal concepte, ja que a més, dins una assignatura, pots concentrar-te en allò que més t'interessa. Per exemple, després d'anys de citar per fer-me l'erudit la "nació com a plebiscit permanent" de Renan o la "invenció de la tradició" de Hobsbawn, aquests dies finalment he llegit els textos originals. Aquesta és la diferència: els havia estudiat, però no els havia llegit (o potser sí, i ja no ho recordo).

Lògicament, algunes coses han canviat en 20 anys. Les mítiques cues a la copisteria per comprar el dossier de l'assignatura han desaparegut. Avui encara pots treure un llibre físic de la biblioteca, però el més fàcil és llegir-lo online o baixar-te el pdf. Legalment, eh? De fet, en tota la ciutat no hi ha cap lllibreria universitària, i molt poques llibreries (dues que mereixin el nom, i són franquícies). De la mateixa manera, tot i que és un màster presencial, en bona mesura ho és virtual: via la teva àrea privada tens accès als continguts de les classes, has de fer nombroses gestions i tests, etc. Per cert (i així ja m'avanço a les vostres brometes sobre màsters regalats), no sé si aquí saben qui és Pablo Casado, la Cifuentes o Pedro Sánchez , però estan obsessionats amb el plagi. Fins i tot amb l'autoplagi.

Això sí, hi ha coses que m'emprenyen profundament. Per exemple: aquí divideixen el curs en tres trimestres. Fins aquí bé. El problema és els noms que els hi posen. El primer (d'octubre a desembre) és l'autumn term. D'acord. Però el segon (de gener al març) li diuen spring term. Primavera sota zero? Però a qui coi pretenen enganyar? 

dimecres, 31 d’octubre del 2018

Balanç del primer mes britànic

Immersos com estàvem tots el cap de setmana passat en la reflexió pel primer any de la "declaració + 115", se'ns va passar (a mi el primer) un altre aniversari de gran importància: es complia el primer mes de l'aventura britànica del menda. Com que sé que alguns patiu en la distància i en silenci, miraré de fer un primer balanç per tal que sapigueu com em van les coses en aquesta illa que ja no és imperi i va camí de no ser ni tan sols Europa. I com que la cosa va amb retard i hi ha feina pendent, ho faré de forma telegràfica:

1) El temps: la veritat és que la mitjana de dies assolellats és prou digna, però les temperatures han baixat dramàticament. Dissabte passat va ploure aigua-neu. Mal presagi. "Ja t'abrigues?", esteu pensant. Avui m'he comprat guants perquè, optimista com sóc, vaig venir sense. La Marta s'indigna, amb raó, cada cop que veu algú pel carrer en màniga curta. O calça curta.

2) El menjar: doncs la veritat és que la cosa és força menys trista del que segurament molts penseu. Sí, la gastronomia britànica no existeix, però en canvi hi ha una gran selecció d'italians, paquistanesos i asiàtics. A més, a Birmingham tenen una especialitat pròpia de curry, el balti curry.  I tenim a prop un hipermercat bastant ben proveït en el què, per desgràcia, sembla que s'hagin oblidat d'apagar l'aire condicionat acabat l'estiu.

3) La integració: aquesta setmana hem començat a fer un té a mitja tarda, o sigui que anem avançant. Les relacions socials? Els britànics no són precisament la gent més oberta del món, paciència.

4) Les gestions: això potser ha estat, per mi, el més esgotador d'aquest primer mes. Donar-te d'alta dels diferents proveïdors i mirar de fer-ho sense trucar per telèfon (si haig de fer alguna gestió d'aquestes per telèfon em bloquejo i no entenc res del que em diuen). I, durant setmanes, sense internet a casa (veure punt següent).

 A la porta de casa, treient la bici.

5) Sense internet a casa: han trigat més de tres setmanes a donar d'alta el wifi. Incomprensible. Així que durant aquest temps hem passat més estona als locals de sota que al pis. De pas he comprovat com de dramàtica és la dependència a internet avui en dia. I no em refereixo només als vicis tipus xarxes socials, sinó que totes les gestions (veure punt anterior) estan pensades per fer-se per internet. O per telèfon, però a això m'hi nego (veure punt anterior). Ídem pel tema universitat, però d'això ja en parlarem.

6) El pis: d'això n'estic força satisfet, entre d'altres coses perquè quan llueix el sol (veure el primer punt) s'aprofita al màxim, ja que és un tercer pis i està ben orientat. Tenim força espai -ja hem acollit el primer visitant- i estem ben situats: a prop del centre, i a més en un tram de carrer amb borigues i serveis, cosa que en aquest país no sempre està garantit. I tenir cafeteries a prop és important si no tens wifi a casa (veure punt anterior). També tenim un pub a quatre passes, The Ivy Bush, que no és el pub més animat de la ciutat però almenys està a prop. I l'hipermercat Morrisons (veure el punt segon). Ah, a més el pis té dos sofàs.

7) La música: l'altre dia llegia una entrevista a Lluís Gavaldà d'Els Pets i explicava que una de les gràcies de viure a Londres és que el pop és la música tradicional d'aquest país, i que això es nota fins i tot quan entres al super. Doncs sí, aquí un grup toca versions de The Jam i The Who en un pub i la parròquia (amb independència de l'edat) embogeix. Són els seus clàssics. Com per nosaltres "Paquito el Chocolatero" o "Un beso y una flor". Vaja, que no és ben bé el mateix.

Resumint: que això tot just ha començat i ja fa massa fred.
Fin de la cita.

diumenge, 21 d’octubre del 2018

La norma d'un sol castell carregat: un primer balanç positiu

[Article publicat originalment a la revista "Castells" el 18 d'octubre]

L’any passat la comissió assessora del Concurs de Castells va aprovar una norma segons la qual en la competició bianual només puntuaria un castell carregat, obligant, per tant, a què almenys dos dels tres castells puntuats fossin descarregats. La norma va aixecar crítiques immediates, sovint mitjançant l’artifici de traslladar-la a actuacions que no es regien per aquests paràmetres. La contestació va ser prou forta perquè fins i tot la comissió assessora –recordem-ho, amb una notable majoria de representants de colles castelleres- s’obrís a la revisió de la seva decisió, i aquest any va tornar a votar la normativa, amb el mateix resultat. Un cop s’ha aplicat per primer cop en les tres jornades de la darrera edició del Concurs tenim més elements per valorar-la. I, en aquest sentit, considero la primera experiència com a força positiva.

Val a dir que, personalment, sempre he considerat que aquesta norma té sobretot un caràcter ideologicopedagògic, per dir-ho d’alguna manera. Ideològic perquè parteix de la consideració que el castell carregat és un fracàs (un fracàs parcial, si voleu, però fracàs) que cal anar erradicant. I que en el resultat global d’una actuació les estructures completades han de ser més que les que només es coronen (en el cas del Concurs, dos a una respectivament). I pedagògic perquè la finalitat de la normativa és justament transmetre i difondre aquest missatge, aprofitant la caixa de ressonància del Concurs, a castellers, colles i públic. Tal com jo veig aquesta norma, el més important és el missatge que vol transmetre, i no tant els resultats concrets i immediats que pugui tenir sobre el Concurs, que al cap i a la fi “només” acull 200 de les més de 12.000 construccions que s’aixequen cada any. I això l’any que n’hi ha, de Concurs. Per tant, quan diem que la norma juga en favor de la seguretat, pensem sobretot a reforçar el discurs en favor del castell carregat com a castell incomplet. Perquè per molt que sempre es digui que “totes les colles volen descarregar els seus castells”, penso que encara li donem massa valor al castell carregat (que no vol dir que no en tingui).

El meu suport a la normativa s’ha fonamentat sobretot en aquesta visió concreta, diguem-ne, a mitjà termini. Reconec, en canvi, que tenia més dubtes sobre quins serien els seus efectes concrets al Concurs, especialment en la primera edició en què s’apliqués la norma. En aquest sentit, els contraris a la norma havien apuntat tota una sèrie de possibles efectes contraproduents o negatius (a vegades contradictoris entre ells, cal dir-ho) i, efectivament, calia comprovar-ho sobre el terreny. És aquí on, al meu entendre, penso que ens hem trobat amb una agradable sorpresa, que cal celebrar amb la lògica prudència de què tot just és la primera edició i cal molta més perspectiva abans de fer valoracions definitives. Carles Esteve ja ha aportat en aquesta mateixa revista algunes dades rellevants, però jo em vull concentrar a comentar com s’han ajustat a la realitat algunes de les prediccions que es van fer sobre els efectes negatius de la norma.

Abans, però, val la pena apuntar que una crítica habitual ha estat sobre la suposada artificialitat de la norma (per què acceptem un castell carregat i no dos, o cap?) que, d’alguna manera, aniria en contra d’un suposat ordre “natural” casteller. Doncs sí, és innegable i evident que la norma és artificial o construïda. Com ho és, d’altra banda, tota normativa castellera. Per què a les actuacions es fan tres rondes? Per què acceptem que es pugui desmuntar un peu fins a un determinat nivell sense que ho considerem intent? Per què un castell carregat (fora del Concurs) no es pot repetir? Totes aquestes són normes artificials, que simplement s’han consolidat per consens. Que siguin “tradicionals” no vol dir que siguin eternes, ni que no canviïn al llarg del temps. Evidentment, el Concurs és el reialme de l’artificialitat, començant per la taula de puntuació: realment un castell X val 1630 punts? Recordem que no fa pas massa temps encara era “natural” que un castell carregat valgués més que l’immediatament inferior descarregat, una norma que segurament avui en dia ben pocs subscriurien (i, per cert, ja en aquells temps se’ns va dir als que vam promoure canviar-ho que traiem la memòria ancestral castellera). Per què, ara, acceptem un castell carregat i no dos, o cap? Senzillament perquè aquesta és la norma que els actors pertinents (en aquest cas, via un organisme formal, la comissió assessora) han aprovat. Si eventualment no encaixa amb el sentiment general del món casteller, tornarà a canviar (ep, en una direcció o en una altra!). Ara per ara, per dir-ho d’alguna manera, hem decidit que acceptem un sol error.

Anem ara a repassar les crítiques que apuntaven a possibles efectes negatius de la norma. La primera i més generalitzada apuntava a un impacte profund sobre la classificació final, amb colles que, en veure el seu segon castell carregat anul·lat, es veurien relegades a posicions molt inferiors a les que els correspondria sense la norma. Aquest fet, a més, es presentava com una injustícia evident. A l’hora de la veritat, només una colla s’ha vist perjudicada d’aquesta manera en el Concurs 2018: els Castellers de Sabadell, que han “saltat” d’una teòrica vuitena posició a la tretzena. Si això és una injustícia o no, dependrà del punt de vista de cadascú en relació amb la norma (són injustos tots els resultats que es van donar amb la puntuació que primava els castells carregats?), però en tot cas el que vull destacar és que tan sols ha afectat una colla de 42 participants.

Justament això és el que, al meu entendre, debilita altres crítiques que s’havien formulat i que penjaven d’aquesta primera. Així, es deia que la norma obligaria a moltes colles a provar un castell extra després de dues caigudes. Això podria comportar més caigudes encara i un augment en la durada del Concurs. En aquest 2018, ni una cosa ni una altra. Els Castellers de Sabadell van aconseguir un tercer castell puntuable gràcies a un quatre de vuit descarregat en ronda conjunta.
Això pel que fa als efectes més “tangibles” de la norma. Fins a quin punt va influir en determinades decisions dels equips tècnics només ho saben aquests, però sí que podem intuir que alguna cosa deu tenir a veure amb el fet que sigui el Concurs de Castells de Tarragona amb un menor percentatge de caigudes, segons dades de Pere Ferrando. Punt positiu per la norma.

També és cert que el descens de caigudes ha anat acompanyant d’un major nombre de peus i intents desmuntats. En aquest sentit, es pot argumentar que la norma ha contribuït a allargar el Concurs. És probable. Però -a banda que crec que tots ho donarem per bo si això ha estalviat alguna caiguda extra- també hauríem de tenir en compte si la norma ha influït a l’hora que algunes colles hagin decidit no provar castells que no veien clar poder descarregar i “conformar-se” amb el resultat ja assolit. En aquest cas hauríem estalviat temps (a banda de caigudes).

Segurament entorn aquests intents que –potser- hauríem vist sense la norma gira una altra crítica que d’alguna manera venia a dir que puntuant un sol castell carregat el Concurs es devaluava. Recordo sentir un periodista que va arribar a dir, directament, que “el Concurs ha mort”. I, malgrat això, no sembla que al final se n’hagi ressentit massa: més gamma extra que mai, més prèmium –i a càrrec de més colles- que mai, més colles fent castell de nou que mai… No és això el que volem? Algú pensarà que la collita encara hauria estat millor sense la norma, que potser –i poso exemples concrets- sense la maleïda norma la Joves de Valls no hauria desmuntat els intents de quatre de nou sense folre, la Jove de Tarragona hauria tirat el mateix castell en quarta ronda i Vilafranca s’hauria tret de la màniga algun intent de castell inèdit per mantenir la lluita fins al final. Amb norma o sense, si les colles van optar per no arriscar és perquè veien molt poques opcions que els castells no acabessin en caiguda. I, des del meu punt de vista, la decisió va ser encertada. Si la norma va ajudar-hi, perfecte. Si no la van tenir en compte, tampoc no els devia fer nosa.

De moment, ni una munió d'”injustícies”, ni més caigudes, ni un Concurs devaluat. Potser un Concurs més llarg. En tot cas, un Concurs amb menys caigudes. No em sembla un mal balanç provisional. I menys encara si pensem –i jo ho continuo pensant- que el més important és el missatge que llencem.

diumenge, 30 de setembre del 2018

Welcome to Brum

Només feia unes hores que havia arribat a Birmingham. M'estava estirat a la gespa que envolta la catedral, deixant passar el temps fins que em confirmessin que ja podia anar a recollir les claus del pis. En aixecar-me, em vaig adonar que un colom se m'havia cagat a sobre. Seria aquesta benvinguda un presagi de la meva estança? Com que tendeixo a l'optimisme, he preferit centrar-me en el sol que lluïa i les bones temperatures que encara durarien uns dies. De fet, després de gairebé una setmana, encara no m'ha plogut a sobre. I tampoc ho va fer en les visites exploratòries prèvies. No crec que la sort m'acompanyi gaire més.

Birmingham? Durant molts anys ha tingut fama de ser la ciutat més lletja d'Anglaterra, sens dubte una exageració, però és possible que figuri dins el top 5. A més, un estudi recent sobre accents regionals va revelar que el de Birmingham era el que la majoria d'anglesos associaven més directament a la manca d'estudis del parlant. A sobre, ara mateix no té cap equip a la Premier. Contribucions a la cultura (a la cultura que importa, la cultura pop)? Black Sabbath, UB40 i Ocean Colour Scene; J.R. Tolkien; el Mini Cooper i el Supermarine Spitfire... És cert que la ciutat ha guanyat prestigi com a referència serièfila gràcies a Peaky Blinders, la recomanable sèrie de la BBC sobre una família de gangsters a la Birmingham dels anys 20... però que es filma a Londres.

Tampoc ajuda que Birmingham sigui una ciutat urbanísticament incomprensible, almenys per mi. A la ja habitual tendència anglosaxona a la ciutat extensa (en contra de la nostra, compactada), s'hi afegeix que en aquest cas el "centre" és molt desconcertant. No existeix ben bé un nucli "antic". Al cap i a la fi, Birmingham és una ciutat moderna, que va crèixer amb la Revolució Industrial, va patir fortament els bombardejos alemanys durant la Segona Guerra Mundial, es va reconstruir en bona mesura en un estil anomenat "brutalisme" -que amb el nom ho diu tot- i ara que sembla que viu un moment de renaixement, tot són centres comercials i edificis singulars. O centres comercials en edificis singulars. Total, que el centre està ple d'espais en construcció, i en un mateix carrer conviuen casetes baixes unifamiliars amb blocs de pisos horribles. Segurament, que la ciutat estigui travessad de canals tampoc ajuda a un urbanisme, diguem-ne, racional, però al mateix temps aquestes antigues vies de transport industrial recuperades inclouen alguns dels racons més bonics de la ciutat.

No, no és Venècia ni Amsterdam...

Birmingham, en tot cas i malgrat tot. Fa temps que dic a tothom que em vol sentir -i especialment a mi mateix- que no és el mateix un lloc bonic per visitar que un lloc interessant per viure-hi. Al cap i a la fi, Birmingham és ara mateix la segona ciutat d'Anglaterra, un espai multicultural i que ara està en projecció, entre d'altres motius, perquè és molt més econòmic viure-hi que no pas a Londres. Així que Birmingham està a l'alça. Encara que no tingui equip a la Premier.

També serà interessant viure en directe el Brexit, si finalment es produeix. Tot i que a la premsa també es parla d'altres qüestions vitals (com ara el gest atrevit de l'altre dia de la nova princesa Meghan en tancar ella mateixa la porta del cotxe), el Brexit és, òbviament, EL tema. Com a casa nostra també en tenim només un, de tema. Ahir vaig treure el cap a Nottingham -ciutat que havia visitat sovint durant el meu Erasmus a la propera Loughborough- i a la plaça de l'ajuntament els passejants podien expressar la seva opinió sobre diverses qüestions ("El Brexit sortirà bé? El Brexit millorarà la nostra vida?") enganxant gomets sota el yes o el no. Els gomets eren majoritàriament abrumadors en totes les caselles "no", excepte a la pregunta sobre si s'hauria de fer un segon referèndum. I en tornar a Birmingham em vaig trobar, també en un dels carrers principals, un altre grup de remainers que, sota el sofisticat títol de Bollocks to Brexit, feien una interessant performance satírico-musical amb la participació d'un doble de Boris Johnson, l'exministre d'Afers Exteriors tory i aspirant a líder del partit (la conferència anual del qual, precisament, comença aquí demà).

De tot plegat, si hi ha ganes (meves, bàsicament), aniré explicant cosetes aquí.

dilluns, 23 d’abril del 2018

La biblioteca del "tema"

L'anomenat "procés" i, molt especialment, la seva darrera fase aguda, la del "xoc de trens", està protagonitzant tota una sèrie de novetats editorial que es mouen entre l'anàlisi, el testimoni i la proposta de solucions. N'he anat llegint alguns, que ressenyo a continuació.

El primer d'aquests llibres, i segurament el primer clàssic d'urgència dedicat al procès, és La confabulació dels irresponsables, de l'historiador i filòleg Jordi Amat, editat ja al novembre. Dic que n'és el primer clàssic perquè ja ha esdevingut una referència d'articulistes i tertulians, que el citen sovint, potser perquè el seu títol provocador ja conté la tesi de fons. "Tot va començar malament. I va acabar pitjor. Tots els actors, gairebé tots, actuaren de manera irresponsable perquè, enlloc d'ordenar una situació nova, van disseminar les llavors del caos." Aquesta cita de la pàgina 35 es refereix en realitat a la negociació i tramitació del nou Estatut, però es podria extrapolar segurament a la idea que Amat té de tot el procés. De fet, el seu text, que ell mateix descriu sense problemes des de la primera frase com a "pamflet", mira d'establir l'arrel del problema força abans de la retallada de l'Estatut per part del Tribunal Constitucional el 2010, i planteja que les irresponsabilitats (d'uns i altres) vénen de força enrere. Tot i això, no treu importància a la decisió del TC com a element determinant: "Ha estat la més gran irresponsabilitat política d'aquest cicle." (60) Necessàriament incomplert i insuficient (només són 100 pàgines de petit tamany), el relat d'Amat, molt ben escrit, malgrat tot esmenta bona part de les claus i s'accelera (i al mateix temps es personalitza) en referir-se al setembre i l'octubre de 2017, per tancar amb un funest: "No importen les raons. Només, abans que res i per sobre de tot, importa la victòria. És el fracàs de la política. El fracàs és colossal."


També ha tingut un notable ressó mediàtic D'herois i traïdors, cosa lògica donat que el seu autor, l'exconseller Santi Vila, ha estat testimoni i protagonista destacat del procés. El títol també deixa clara de què va la cosa: Vila ha estat assenyalat per bona part de l'independentisme com el traïdor oficial -ell mateix recorda amargament en diverses ocasions que la seva fiança no va sortir de cap caixa de resistència-, però no és menys cert que, des d'altres sectors, se l'ha venut sovint, i no de forma innocent, com l'heroi del moderantisme i el seny. No amagaré que a mi em cau simpàtic, però justament per això no m'ha acabat d'agradar el to excessivament victimista que en alguns moments té el llibre. Tot i que l'autor mira d'afegir anàlisi i plantejaments propositius de futur al relat, realment el més interessant és la part testimonial i el que s'hi intueix de la dimensió humana dels protagonistes. Si anem directament al morbo, és molt crític amb Junqueras i fins i tot cruel amb Marta Rovira, mentre elogia Carles Mundó i és molt respectuós amb Carles Puigdemont. I, no cal dir-ho, com a gairebé darrer representant de la CDC de tota la vida, marca distàncies amb la CUP sempre que pot. Però, en tot cas, ell té clar què l'ha convertit en traïdor: "Que el rei va despullat ho sap tothom. El que és inadmissible és confessar-ho" (p. 20). I, efectivament, penso que aquest va ser el seu gran pecat: ser el primer a dir que les coses s'havien fet malament, fos per honestedat o per un cínic error de càlcul en les seves ambicions. O per totes dues coses.

En canvi, un llibre que ha passat força desapercebut és "Tumulto". Meditacions sobre l'octubre català, signat a sis mans pels historiadors Arnau Gonzàlez Vilalta i Enric Ucelay-Da Cal i el periodista Plàcid Garcia-Planas. Té la virtut que conté anotacions fetes sobre la marxa, és a dir, mentre els esdeveniments s'anaven produïnt, bàsicament al llarg del mes d'octubre. El pes del llibre el porta Gonzàlez Vilalta (historiador amb grenyes tertulià ocasional al Més 3/24), des d'una posició clarament independentista però alhora allunyat del nacionalisme romàntic. Renan, insisteix un i altre cop: "Per al nacionalisme d'Estat espanyol, no hi ha possibilitat de ser espanyol per voluntat pròpia. No hi ha llocs per pensadors com el francès Ernest Renan. El que Renan va dir en els anys 80 del segle XIX: 'hi ha arrels històriques, lingüístiques i culturals que conformen una comunitat nacional'. Però encara hi ha un altre factor bàsic, axiomàtic, que no és altre que la voluntat individual de cada un d'ells per formar part d'aquesta comunitat nacional." (268) Totalment d'acord. A més, Gonzàlez Vilalta convida altres historiadors, tant espanyols com catalans, a pronunciar-se sobre la qüestió i també apunta interessants reflexions sobre la dificultat de fer història del present.

Ucelay-da Cal, amb una visió que en bona mesura és forana (va crèixer als Estats Units), és molt contundent i implacable en les seves crítiques tant a l'independentisme com a la reacció de l'Estat. Parla d'uns i altres gairebé en termes de rebequeries infantils. I en aquest sentit apunta un concepte ("to blandiblú preescolar") que ell associa especialment a una part de l'independentisme i que, d'alguna manera, podria ser l'altra cara de la moneda de la "revolució dels somriures": "El to blandiblú preescolar m'enerva (...). Hi ha una tonadeta preescolar, amb llenguatge infantil, que obvia les moltes crueltats normatives de l'existència i les converteix en grotesca mentida. Avui, 'La Caputxeta Vermella' acaba amb l'àvia, el caçador i el llop, a més de la nena, tots al voltant de la taula." (112) Finalment, les intervencions de Garcia-Planas, excorresponsal de guerra de La Vanguardia i director del Memorial Democràtic, són més escases, però inquietants pel rerefons de la seva experiència balcànica. 


Els tres llibres esmentats comparteixen una perspectiva catalana del conflicte, la qual cosa fa encara més interessant La confusión nacional. La democracia española ante la crisis catalana, d'Ignacio Sánchez Cuenca, el llibre que -tan de bo!- s'hauria de llegir a Madrid. La tesi del professor de Polítiques de la Carlos III de Madrid és que Espanya ha sabut construir un sistema raonablement democràtic, excepte davant una crisi territorial / nacional. Així, davant la crisi catalana s'ha donat una fallida sistèmica de la democràcia, ja que han fallat el Govern espanyol, l'Estat de Dret -atorga una gran importància a la "guerra bruta" contra l'independentisme desenvolupada des del ministeri d'Interior-, el sistema judicial, la monarquia, els grans grups mediàtics i els mateixos basaments de la democràcia. Poca broma.

Lògicament, dels quatre llibres és el de to més acadèmic i també el que, en alguns moments, es distancia més de les circumstàncies concretes del cas català per buscar una reflexió més global. Així, s'enfronta a la qüestió de fons que, com ell mateix reconeix, ha estat poc treballada des dels teòrics de la democràcia liberal: "Qué hacer en una democracia cuando un grupo no se reconoce como parte del demos y quiere construir una comunidad política en torno a un demos alternativo. Si ese demos alternativo está territorialmente concentrado y tiene viabilidad estatal, ¿sobre qué base se puede negar su pretensión?" (94). Les regles democràtiques habituals no serveixen en aquest cas, perquè el que s'està posant en qüestió és justament el demos. "La única forma de avanzar en esta cuestión es a tientas, tratando de inspirarse en valores democráticos de tolerancia y autogobierno, justo lo que, en mi opinión, no se ha hecho en España." (96) No s'ha fet, en bona mesura, per la incapacitat de la democràcia espanyola de reconèixer que hi ha un nacionalisme d'Estat, un nacionalisme espanyol, i per un excès de "legalisme" que és característic de la democràcia espanyola.

La solució que proposa Sánchez Cuenca és, en el fons, força semblant a la que plantegen Iceta i el PSC: una reforma de l'status quo espanyol en el sentit federalitzant i plurinacional, una consulta sobre aquesta reforma a nivell de tot l'Estat i, en cas que la reforma fos rebutjada totalment i/o a Catalunya, ara sí, una consulta directament sobre la independència. L'autor apunta que només la seguretat d'aquesta segona consulta específica -i, per tant, la possibilitat d'una independència catalana- arrossegaria el PP i C's a acceptar una reforma en el sentit apuntat. Tot i això, considera que el més probable és que s'imposi la intransigència, i que aquesta tingui èxit en desactivar, almenys temporalment, l'independentisme: "La recuperación de la normalidad se logrará a costa de un empobrecimiento de la democracia. Para el nacionalismo español, no obstante, ese parece ser un coste asumible" (197). La conclusió no és més optimista que la d'Amat.

dimarts, 16 de gener del 2018

I després del vot de la por?


[Article publicat originàriament al FET a Tarragona]

Les eleccions del passat 21D, celebrades en circumstàncies del tot extraordinàries, han deixat com a resultat una aparent divisió radical de la societat catalana en dos blocs confrontats de mida força semblant. Això ha fet que ja hi ha qui parli de “fractura social” i de posicions “irreconciliables”, donant per bona la malastruga profecia de José María Aznar que abans es trencaria Catalunya que Espanya, una perspectiva que hauria de preocupar a tots els que vivim en aquest país. Sense negar en cap moment la gravetat de la situació, la meva sensació és que aquesta suposada confrontació és, encara, menor o, si es vol, més matisada del que els resultats electorals apunten. I això és perquè en aquestes eleccions tan estranyes la majoria han votat des de la por. 
Des de l’independentisme ha estat una crítica habitual, i en bona mesura justa, que al seu projecte de constitució d’una república catalana només s’hi contraposava, des de posicions favorables a la continuïtat de Catalunya dins Espanya, una llarga llista de mals que acompanyarien a la independència: l’anomenat discurs de la por. La diferència el 21D és que, en aquest cas, la por (o, si es vol, el vot en termes estrictament defensius) ha estat bàsica en la mobilització de tots dos electorats. La novetat, per tant, és que l’independentisme ha abandonat en bona mesura la part propositiva del seu discurs (en dos anys hem passat de fulls de ruta detallats fins i tot en la seva durada a ambigües apel·lacions a “construir República”) per centrar-se en el vot com a forma de protesta (que ja estava present anteriorment) i, sobretot, de defensa contra un hipotètic canvi en cas de victòria dels “altres”. “Si guanyen, ens arrasen”, ha estat l’argument amb què molts han fonamentat el seu vot independentista. Argument de prou força com per justificar l’ajornament o reducció al mínim de l’autocrítica sobre les més que discutibles (tant en la forma com en els resultats) accions empreses des de l’independentisme els darrers dos anys.
Val a dir que el votant no és imbècil, i que en aquest cas tots dos blocs, des de la seva pròpia lògica, tenien motius justificats per tenir por per la victòria dels “altres”. En el cas dels contraris a la independència, la inestabilitat dels darrers mesos o el fet que, malgrat que finalment resultés fake, hi va haver una declaració unilateral d’independència, justificava plenament la por. En el cas de l’independentisme, després de les garrotades de l’1O i en un context amb líders polítics i cívics empresonats, n’hi ha prou amb recordar que el candidat a la Generalitat per part del partit que governa a Espanya va arrencar la campanya al crit troglodita d’”A por ellos” per entendre la por.
En aquest context, és lògic que una part dels votants prescindís d’altres elements percebuts com a secundaris en aquesta situació “d’emergència” (començant per l’eix esquerra – dreta), abandonant les opcions electorals més matisades i concentrant-se en aquelles que tenien un discurs més clar i contundent: el “legitimisme” de Puigdemont –per davant d’una ERC que insinuava la necessitat de rectificar- i l’anticatalanisme de C’s. I, d’alguna manera, tots aquests votants l’han encertat, perquè el resultat –amb una participació rècord que ja no deixa marge a continuar apel·lant a “majories silencioses” que no existeixen-, efectivament, no avala cap de les dues posicions extremes que feien por al bloc contrari: el desbasllestament de l’autogovern català, per uns; la continuïtat de la via unilateral independentista, als altres. Paradoxalment, el resultat final s’acosta a un “ni DUI ni 155”, que era el missatge de campanya dels Comuns i que, en el context de por, gairebé ningú va comprar.
Però, a banda de l’empat electoral, hem de considerar que realment Catalunya està dividida radicalment entre els partidaris de la DUI i el 155? Crec –i vull creure- que no. Crec que la por ha eliminat dels resultats electorals els matisos que, en canvi, a la societat encara hi són. En aquest sentit, trobo que han tingut molt poc ressò  els resultats del Baròmetre Semestral de l’ajuntament de Barcelona corresponents al desembre. En aquesta enquesta, el suport a la convocatòria de les eleccions autonòmiques gairebé arriba al 60%, mentre que hi ha un rebuig clar tant a la DUI (62%) com especialment a l’aplicació de l’article 155 (75%) i l’empresonament preventiu de líders de l’independentisme (80%). Si donem per bones aquestes dades, i tenint en compte que els resultats a la ciutat de Barcelona són força similars als del global del país, el retrat dels dos blocs enfrontats i irreconciliables es matisa. Resulta que un de cada tres votants independentistes està en contra de la DUI. I que prop de la meitat dels votants constitucionalistes estan en contra de l’aplicació del 155. O fins i tot que una part significativa dels votants de C’s i PP no estan contents veient a Junqueras i companyia a la presó.
És possible que els resultats d’aquesta enquesta municipal barcelonina estiguin esbiaixats, o que simplement no siguin representatius. Però crec que ja enteneu el que vull dir: que el vot de la por o defensiu ens ha donat uns resultats molt més extrems que la realitat del que pensen, senten i volen els ciutadans. La qual cosa, insisteixo, no vol dir que la situació no sigui greu, entre d’altres coses perquè sempre és susceptible d’empitjorar (i, en aquest sentit, l’ànim de revenja que sembla inspirar les resolucions judicials contra l’independentisme no ajuda gens). En aquest sentit, els partits, i sobretot els més votats, haurien de fer un exercici de responsabilitat i llegir bé el resultat no tant com un aval als seus (inexistents) programes o objectius de màxims com fruit d’una situació crítica que ara cal destensionar. Però, sobretot, penso que hem de ser els ciutadans els que ens comencem a moure ja per trencar la perversa dinàmica de blocs irreconciliables per tal que mai es faci realitat la profecia d’Aznar amb la que molts, fora de Catalunya (i potser també alguns dins), tenen somnis humits. I això no implica renunciar a res, sinó aplicar-hi, tots plegats, més intel·ligència, més empatia, més generositat i menys sectarisme.

dimecres, 3 de gener del 2018

De l'1O al 21D: emocions, democràcia i política

1 d'octubre. No oblidarem l'1 d'octubre. Per molts -independentistes o no- va ser el dia políticament més significatiu de les nostres vides. I no, el més important, el més impressionant, no van ser les càrregues policials, al cap i a la fi la mostra definitiva de la impotència dels qui havien dit que no hi hauria referèndum. El més important, el més impactant, va ser el compromís de la gent: els qui van ocupar les escoles des de divendres a la tarda; els qui van amgar urnes a casa seva; els qui es van aixecar a les cinc del matí per anar als col·legis electorals; els qui van fer hores de cua tot i la por; els qui, malgrat aquesta espera, obrien passadís perquè els més grans fossin els primers a votar... I, és clar, els qui van rebre. No oblidarem la lliçó de l'1 d'octubre: que la gent pot humiliar l'Estat. Em temo, però, que tampoc oblidarem una altra lliçó de l'1 d'octubre: que humiliar l'Estat no surt gratis, especialment si no s'ha previst com gestionar l'endemà.

Això sí, per uns dies, de l'1 al 3 d'octubre, va semblar que sí, que era possible. Que estàvem construïnt un nou país. Una nova Catalunya i potser, per què no, una nova Espanya. Que, de veritat, érem un sol poble (si més no, contra els "piolins"). Crec que això es va esguerrar el mateix dia 3 a la nit, amb el discurs granític del Rei, diferenciant entre els "bons" catalans -aquella falsa majoria silenciosa que no havia sortit al carrer- i els "dolents", que érem tota la resta, independentistes o no. I, a partir d'aquí, el lideratge independentista no va saber gestionar els suports al referèndum i el rebuig a l'acció policial -tant a nivell intern com extern-, que en cap cas no avalaven una DUI.

I, malgrat tot, no oblidarem l'1 d'octubre. I no hi haurà solució "espanyola" per Catalunya que no passi per una assumpció de responsabilitats i un desgreuge per l'1 d'octubre.

26 d'octubre. Ja ho he explicat en aquest blog: a mí la seqüència del 26 i 27 d'octubre em va enganxar fora -a Londres-, seguint els esdeveniments des del mòbil. Potser per això encara no m'ho explico. No he sabut trobar una sola raó convincent, des de la perspectiva de país, per la qual fos preferible una DUI fake que se sabia d'antuvi que no s'aplicaria a la convocatòria d'eleccions per part del president de la Generalitat. Fins i tot assumint que no arribessin garanties des de Madrid de la no aplicació del 155. Ho sento, però la meva interpretació és que en aquell moment els qui havien de prendre la decisió van pensar més en el seu paper per la Història que en el que li convenia realment a Catalunya (si voleu, en un llenguatge que no m'agrada gaire, no van ser gens patriotes). Algú dirà que era l'única opció per no desmobilitzar l'independentisme, tesi avalada pels resultats del 21D. Tot i això -i assumint que no desmobilitzar l'independentisme fos el que li convenia al país-, també podem interpretar que la DUI igualment va mobilitzar com mai el vot contra la independència i, a més, el va concentrar en el partit més anticatalanista de l'espectre. Sense DUI, C's hauria aconseguit el mateix resultat el 21D?

Però, en tot cas, el problema de fons era que el suposat mandat de l'1O en cap cas habilitava la DUI. Al llarg del procés, l'independentisme ha estat molt hàbil a l'hora de vincular el seu objectiu a la democràcia. "Això ara ja no va d'independència, sinó de democràcia", se'ns ha dit sovint... mentre l'objectiu, legítim i lògic, d'altra banda, continuava sent la independència. El problema és que, malgrat que això suposadament anava de democràcia, s'ha volgut tirar endavant unilateralment sense tenir darrera una majoria ben acreditada a les urnes de com a mínim el 50% [i això, suposant que un 50+1 fos realment suficient]. Aquesta majoria no va quedar acreditada el 27S ("el vot de la teva vida") i tampoc l'1O, en el primer cas per les dificultats inherents a la interpretació d'unes plebiscitàries, i en el segon, en bona mesura, per la pròpia acció de l'Estat. Però en cap dels dos casos s'havia acreditat una majoria clara que justifiqués una DUI... Com tampoc no n'hi ha amb els resultats del 21D, tot i que almenys aquest cop sembla que tothom ho té clar. Desafortunadament, hem après la lliçó després d'empresonaments injustos.

21 de desembre. L'endemà de les eleccions em vaig sorprendre a mi mateix fent una valoració dels resultats -que no eren els que hauria volgut- força positiva. Al meu entendre, el resultat deixava clar que els catalans no avalàvem el 155 i esmicolava, espero que definitivament, el mite de la "majoria silenciosa". Però, al mateix temps, el vot independentista, altre cop i malgrat el relat de repressió, no arribava al 50%. Aquesta situació d'empat i enrocament, que molts han llegit en termes negatius, per mi ha de suposar el final d'una dinàmica que no dóna la victòria a ningú. És evident: si es vol arribar a un resultat diferent, caldrà començar a fer coses diferents. Caldrà començar a fer política, que, paradoxalment, ha estat la gran absent del procès.

Que des del govern espanyol hi ha hagut manca de política és evident: primer, ignorant i menystenint el problema; després, convertint-lo només en un problema judicial i d'ordre públic. Però també per part de l'independentisme hi ha hagut manca de política. Perquè la política no consisteix a guanyar per un sol vot i imposar el teu criteri "majoritari". Política és crear consensos el més amplis possibles, i això vol temps, paciència i treball. Política no és el "tenim pressa", l'"ara o mai", el "referèndum o referèndum" o fiar-ho tot al pensament màgic (algú ha dit, amb encert, que bona part de l'independentisme s'ha mogut en base a una lògica pròpia de Paulo Coelho: "com que tinc raó i és just, el món conspirarà perquè la meva aspiració es faci realitat"). Política és, a voltes, parlar més de realitat que de dignitat (què voleu que us digui, a mi això em recorda aquella cosa tan espanyola del "más vale honra sin barcos"). Política no és astúcia, sinó inteligència. Política és assumir que els catalans no ens podem permetre que es faci realitat la profecia d'Aznar. Política és que les entitats socials no manin més que el Parlament. Política és treballar a partir del mínim comú. La política no implica renunciar a res en abstracte, però en concret, avui i aquí, suposa una renúncia constant als interessos propis per sumar interessos comuns. Política és no pensar únicament en blocs, perquè els blocs ara no solucionen res. I, per suposat i perquè ningú en tingui cap dubte, política no és empresonar els teus rivals en base a uns relats de falsa violència.

Política és convèncer, no vèncer.