dimarts, 27 de desembre del 2016

Roma, veure i viure

Cada cop tinc més clar que hi ha dues maneres bàsiques de viatjar. La primera està dominada pel "veure" i posa l'èmfasi en visitar aquells highlights irrenunciables per fer-s'hi la foto i tenir constància, per tant, que un hi ha estat. La segona forma de viatjar és la del "viure", i aquí no és tan important quins o quants monuments i espais singulars s'ha visitat, com les experiències viscudes. Que un viatge posi més èmfasi en el "viure" o en el "veure" depén de la destinació, en primer lloc, però també de qüestions com la durada, el format del viatge, si un coneix "nadius", etc. Així, les vacances d'aquest estiu al Marroc -quinze dies- van ser clarament un viatge de "viure". Fins i tot la meva estada d'una setmana fa dos anys a Nova York va poder mantenir un cert equilibri entre el "veure" i el "viure".

El darrer pont de la Constitució vam fer una escapada, llargament planejada a Roma, ciutat a la què jo encara no hi havia estat mai. Amb un programa força apretat, si fa no fa vam complir amb totes les visites obligatòries: el Coliseu, el Fòrum, el Trastevere, el Vaticà, esglésies i places diverses (l'únic element fora del programa més massiu va ser una visita als estudis de cinema de Cinecittà, força interessant)... Si hi afegim una presència massiva de turistes catalans i/o espanyols i la gran pressió exercida sobre els mateixos per guies, venedors ambulants i cantamanyanes en general la sensació de "fer el guiri" va ser gairebé total. Segurament tampoc va ajudar l'època de l'any, que potser no sigui la millor per visitar una ciutat mediterrània.

El Fòrum de Cinecittà és de cartró pedra, però al de veritat hi ha tants turistes que un potser encara té més sensació de parc temàtic.

Tot plegat em va deixar amb una sensació ambivalent. Em va agradar Roma? Sí, és clar. A qui no li podria agradar? Però em va faltar alguna cosa... Un amic provocador deia que era perquè Roma no té ànima, però estic convençut que és justament el contrari, que té molta ànima però no vaig saber trobar-la. Cosa més frustrant en un país amb una cultura i una llengua accessibles per a nosaltres (no és com estar "lost in translation" al Japó). En aquest sentit, potser el capítol "experiencial" que va quedar més satisfet va ser el gastronòmic, gràcies a diversos locals que li havien recomanat a la Marta, on vam deglutir amb fruïció excel·lent pasta (bucatini alla gricia), alguna carn singular (saltimboca alla romana) i curiosos entrants (olive ascolane, suppli di riso o fiori di zucca). I uns meravellosos cannoli menjats al carrer a prop de piazza Spagna.

Per tant, podríem dir que he vist Roma, però em queda pendent de "viure-la". Amb sort, en el futur...

divendres, 2 de desembre del 2016

Curiositats marroquines (I): els "herculanos" de Tànger

El viatge d'aquest estiu al Marroc va servir per confirmar que el futbol probablement sigui el més semblant a un llenguatge universal masculí. Al Marroc -o almenys al nord del país, per on ens vam moure- la sensació és que "La Liga" se segueix pràcticament tant com el futbol local, i són moltíssims els cafès o altres establiments decorats amb l'escut dels Barça o el Madrid, o de tots dos. Però també vam mantenir un petit contacte amb el futbol local.

Va ser dins la medina de Tànger que ens vam topar amb un graffiti prou espectacular que deia "Curva loca. Herculanos", amb un escut i les inicials IRT al centre que feien tota la pinta de ser el d'un equip de futbol. El mateix dia, però tornats a Assilah, on dormíem, un altre graffiti, també a la medina, amb el mateix escut i la llegenda "Herculanos d'Assilah". Però qui eren aquests "herculanos", escrit així, en castellà? Perquè d'"herculanos" al món del futbol jo només en coneixia els seguidors de l'Hércules d'Alacant.

Pintada a la medina de Tànger. 

Buscant per internet vaig trobar que l'IRT era l'Ittihad Riadi Tanger (literalment, Unió Esportiva de Tànger), club creat el 1983 a partir de la fusió de diversos clubs locals. I els "herculanos", els seus ultres. La referència a Hèrcules (o Heracles) té la seva lògica donat que suposadament el semidéu grec va ser qui va separar Àfrica i la península ibèrica per l'estret de Gibraltar. I ben a prop de Tànger hi ha la cova d'Hèrcules, on se suposa que va dormir abans de robar les pomes del Jardí de les Espèrides. Sembla que de fet ja hi va haver un Hércules de Tànger que va jugar a la lliga espanyola durant els anys del Protectorat.

Com que, estant a Assilah, vam tenir la sort de poder relacionar-nos amb una família local, això ens va donar informació de primera mà, ja que un dels fills era ell mateix un "herculano". El Hosni ens va explicar que ocupaven una de les corbes de l'estadi (l'anomenada "Curva loca") i destacaven per l'animació i els càntics que aportaven als partits, especialment el "derbi del Nord" contra el Tetuan. I ràpidament ens va ensenyar a youtube un dels himnes que coregen als partits, una curiosa combinació d'àrab amb incrustacions d'un castellà que a voltes sembla italià:



Com haureu vist / sentit, la lletra, si més no la part en castellà, no té desperdici, referències al tiqui-taca incloses. Però si us sembla que sona inofensiva, espereu a veure com rugeix l'estadi en aquest altre clip:



La veritat és que és interessant l'ús del castellà per part d'aquests "herculanos". De fet, en general, la sensació era que el castellà tenia força presència en tot l'antic Protectorat espanyol: al cap i a la fi, els més grans van anar a l'escola en castellà. Més enllà de l'herència del passat colonial, la pervivència del castellà al nord del Marroc segurament avui en dia té més a veure amb els fluxes a banda i banda de l'estret (turisme i immigració) i la mateixa proximitat geogràfica (que garanteix la recepció de les televisions espanyoles). Però, a més, en un país que -com tots- té les seves rivalitats i divisions internes, el cas dels "herculanos" també apunta curiosament a un valor del castellà com a element diferencial d'identitat del nord respecte del sud.